La missió de descobrir una gran cineasta

El Festival de Canes es vanta del fet que sempre ha acollit i defensat el cinema d’autor amb el propòsit de catapultar-lo. També que una de les seves missions és descobrir i promoure nous i, assumint-ho des de fa un temps, noves cineastes. El cas és que, coincidint amb la projecció de la vuitena entrega de Missió: impossible, la secció oficial a concurs ha tornat a complir amb aquesta tasca fonamental exhibint el segon llargmetratge de l’alemanya Mascha Schilinski, que, certament, du a pensar que el festival ha fet possible la revelació al món d’una manera personal de crear imatges memorables i, per això, destinades a ser recordades. El títol internacional de la pel·lícula és Sound of falling (l’original és In die Sonne schauen / El so de la caiguda) i costa donar-ne una idea cabal perquè conté un misteri (i és així que una poètica) que la fa difícil d’explicar.

Podria dir-se que és una mena de saga familiar que, en una temporalitat que comprendria més o menys un segle arribant fins als nostres dies, aborda quatre generacions focalitzant-se en cada cas amb una nena o una adolescent. Tot passa en un mateix escenari: una casa de pagès de la regió d’Altmark, dins de la Saxònia. El relat, però, és fragmentari, de cap manera lineal, i van alternant-se i associant-se les diverses capes temporals com si l’experiència de les quatre protagonistes ressonés entre elles, tot i que hi ha una evolució en la manera de poder ser dona en el món, des dels primers anys de vida, que no exclou la perseverança de les dificultats de ser-ho lligada a la de la dominació masculina. De fet, Sound of falling és una història de fantasmes, cosa que té a veure amb la presència dels morts en els vius i que es reflecteix en la textura a vegades fantasmal de les seves imatges, així com de l’ús que s’hi fa de les fotografies.

L’impacte que ha causat El so de la caiguda ha fet que passés més desapercebuda una altra pel·lícula presentada a concurs a la secció oficial, Two prosecutors, amb la qual el director ucraïnès Sergei Loznitsa aborda la terrible repressió de l’època estalinista a través de les activitats de la NKVD, sigles del Comissariat del Poble d’Afers Interns, que, de fet, era la principal organització de la policia secreta a l’URSS. No és el primer cop que Loznitsa aborda l’estalinisme. També documentalista, tant d’una manera observacional com treballant amb imatges d’arxiu, aquest va donar-li material per muntar Funeral d’estat, a propòsit de la mort de Stalin. Amb Two prosecutors, que transcorre el 1937 de les grans purgues, ho fa des de la ficció, però basant-se en les memòries de Georgi Demidov, físic i escriptor empresonat durant l’època de Stalin. El protagonista és un jove advocat que, exercint de “procurador” amb la voluntat que es respecti la llei creient en el sistema socialista instaurat, descobreix (potser amb una sorprenent incredulitat) les tortures de la NKVD perquè confessin els “traïdors”. Loznitsa ho recrea amb una sobrietat impecable que no minimitza el terror d’una repressió paranoica.

I, sí, també es va projectar Missió: impossible. Sentència final, que continua l’anterior entrega de la saga d’acció que, per quarta vegada, assumeix com a director Christopher McQuarrie amb un Tom Cruise incombustible. No queda clar si Ethan Hunt salvarà el món dels malvats, que utilitzen la intel·ligència artificial, que sembla que ho controlen tot i que han instaurat la mentida com a veritat. Un dels màxims exponents del cinema espectacle parla del present? Potser sí. I potser per això només amb gran acció al final.