La veu d’Adrià Targa

Adrià Targa (1987), nascut a Tarragona, llicenciat en filologia clàssica per la Universitat de Barcelona, ha publicat dos llibres de poesia en pocs mesos de marge. Va començar, ben aviat, amb vint-i-tres anys, obtenint el Gabriel Ferrater: Boques en calma (Edicions 62, 2010). Després, va obtenir un altre premi destacadíssim, el Vicent Andrés Estellés per Canviar de cel (Godall, 2021). Seguint amb el seu ascens i la línia biogràfica, ha rebut el darrer Premi Jocs Florals de Barcelona 2024 amb l’obra Acròpolis (Godall, 2024), un llibre notable i contraposat. Poemes sols, d’extensió mitjana, amb un poema final més llarg. Són dues parts ben dispars; dos llibres totalment diferents.

“A qui hem fet tant de mal sense saber-ho?” És un dels grans plantejaments inicials, on s’expressa una tensió inquietant de dolor, de moderació en la tristesa, en l’expressió que sempre s’acaba esborrant. Hi ha un sentit de les metàfores, de la precisió, dels significats poètics. Hi ha un treball evident. Notable? (Ho deixaré per al final). Es deixa abduir pel cant d’un ocell i acaba tornant. El desig d’eternitat es trenca per la vida mateixa. “Així camina una ànima que es perd.” S’hi poden trobar altres poemes de camins, de viatges i paisatges per Europa, amb escenaris urbans, coneguts de Barcelona, com ara el cementiri de Montjuïc. El poema sobre una vida somiada a Roma queda clavat al text. És una delícia. Altres textos tenen un to col·loquial, un monòleg més travat, amb alguns moments brillants. Fa un ús revelador de les translacions, amb tres o sis paraules. La metàfora de pujar un cim pot recordar tot un clàssic dels aforismes. En altres passatges (“hem perdonat el temps, però el temps, més cruel, no sabrà perdonar-nos”), expressa la finesa, l’exquisidesa del matís, de no dir tot el que pot ser massa dit. També ens deixa uns punts frescos, d’expressió i actitud, de mirada externa, propera a un prisma anarquista, com tota bona poesia catalana.

Hi ha poemes en prosa, poemes narratius, poemes descriptius, poemes futuristes, poemes contundents, severs, quotidians, intel·ligents. En contrast, hi ha composicions més juganeres, rítmiques, petites cantarelles de tipus popular. També es palpa un prisma dramatúrgic, una escenificació clara del poema que situa en un escenari, amb lligalls col·loquials i monòlegs. “Què són nou anys mentre la mar batega?” Targa, quan li surt, fa el que vol amb les paraules; les enlaira i les sacseja per clavar-les a la paret. Les referències al món clàssic són constants, són deutes. Cada poema pren una forma, un estil, un discurs, un to. El desig de saber, el plaer de saber si dos homes s’estimen, pren força i delicadesa en alguns fragments, mantenint un diàleg claríssim amb el lector. La part final, el poema llarg, adquireix la contraposició que dèiem. S’acaba allargant. Narra un dia de calor a Tarragona, recordant episodis familiars, tràgics, al mig d’un ambient d’homofòbia. És una petita oda al seu barri de Sant Pere i Sant Pau que no acaba de reeixir del tot, un preludi de la seva següent obra: Arnau (Proa, 2024), una gran oda a Barcelona, oferta i pretesa així. Sens dubte, la coberta és un dels grans encerts del llibre.

L’oda, de fet, és una dilació sobre l’existència, sobre les turbulències sexuals d’un jove que es mou pel Raval. “Jo tenia desig, però jo no sabia què fer-ne, perquè tenia una llengua de marbre.” Hi ha un inici, una emoció desbordant, que es va temperant, tal com va minvant el relat, amb més de cent vuitanta pàgines de poesia narrativa.

En el darrer poema de l’anterior llibre, Adrià Targa es planteja el suïcidi: “Com pot mai un home sentir tant de dolor per llençar-se al no-res.” És un fil trencadís que va planant al llarg de tota l’oda que es dedica a ell mateix. De fet, l’oda a Barcelona no la podria definir com a tal. Hi ha passatges, però l’oda a la ciutat no la percebo. La història comença amb el protagonista, Arnau, baixant les escales de casa. El poema quan va cap a la reflexió és quan pren més sentit. El pas del temps, la nostàlgia, l’absurditat, la crítica urbana, els poetes amics, la manca d’energia a viure, fan tot un mosaic d’uns dels millors llibres del curs passat per a alguns suplements. Tindrem debat literari? El criteri quin valor tindrà, veient com funciona el petit món de la poesia catalana?