Anàlisi poètica de la fisicitat del vidre

La relació que Vivian Friedrich amb el vidre és absoluta. Ja ho va demostrar en el seu primer treball, en què s’inspirava en l’obrador de cristalleria de bohèmia familiar. Ara, ha ajuntat un equip per demostrar que, si es treballa, el vidre és elàstic, resistent i des de la seva fragilitat (és trencadís, i deforme) amaga el risc que sintonitza amb l’element bàsic del circ. Un any després de la seva presentació al Trapezi, dijous el va estrenar al Bartrina. Acceptant i flirtejant amb el risc però escapant-se dels perills. Sklenka melta és una obra d’una poètica incontestable. Va molt més enllà del faquirisme i d’una exhibició personal. Friedrich ha convocat uns altres tres intèrprets que juguen al risc amb el vidre.

Jugant amb una cadència lenta (fer una peça de vidre demana temps i equilibrar bé el gruix de l’element viu). No decau. Arrossega i persuadeix alhora que provoca angúnia amb els desplaçaments dels intèrprets per sobre dels fragments de vidre que es trenquen (perquè cauen o perquè es llancen deliberadament). Aquest espectacle tensionat com un vidre ben cuit que es podrà veure al Festival Grec aquest juliol, acapara l’atenció d’aquesta tercera mirada al Festival Trapezi, que, s’allarga amb tres funcions matinals aquest diumenge.

Sklenka melta contradiu l’Enciclopèdia Catalana (el vidre és una “substància dura i trencadissa quan és freda, però pastosa i plàstica a temperatures elevades”). Perquè demostren que es pot fer contorsions a una columna d’elements de vitrall fred com si ho fes la columna vertebral. És resistent fins al punt de poder-hi pujar a sobre un tub buit i fer funambulisme o bé d’arrepenjar-s’hi com si fos un trapezi. L’acció té una magnètica similar a la de contemplar com els vitrallers fan cavallets al taller obert del Poble Espanyol. Demana una certa contemplació, que, així i tot, es pot trencar amb desplaçaments ràpids, amb canvis de vestuari, amb instants d’intimitat entre el cos desproveït de res que el protegeixi i el vidre aparentment inestable. També s’atreveixen a fer equilibris a partir dels tubs que s’han partit a l’escena o malabarisme amb unes pilotes de vidre que, en realitat tenen pesos i volums inexactes. La fredor del vidre ve relacionada també amb la seva transparència. Es tracta d’un personatge a escena franc, que no s’excusa ni traeix, però que tampoc té opció a aguantar més del que la física li permet. I en aquest equilibri transita una peça que descobreix diferents cossos, diverses maneres d’interpretar l’escena, de moure’s i d’abraçar. La música integra el so del fogó i el ressò de l’aire quan xiula en un objecte amb un petit orifici de sortida.

Friedrich dialoga secretament amb el vidre. Ja hi planteja una tercera peça, després que a Kristall bohemia jugués amb un violoncel i una veu lírica en directe, la sonoritat dels vidres fins de les copes i la seva disciplina d’equilibri a la corda fluixa. El vidre és físic i sor. Però ella hi troba ressons, humanitat i una fisicitat que atén els possibles talls (tot i vigilar que no es repeteixin les lesions per la fragilitat del material) com a un joc ritual de confiances i descobertes. Joan Català és un artista de família del ferro i, en va fer homenatge a 5.100 m/s. Rara vegada abandona la seva bata de treball grisosa. Vivian entén el vidre des de la transparència. S’hi exposa i convida a una poètica trasbalsadora.