Notes d’amor i opi

Realitzant una meritòria feina de descentralització –que potser pertocaria a altres filharmòniques del país que no la fan–, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu ha agafat l’hàbit saludable de prestar una visita anual a l’Auditori de Girona. L’última va succeir el dissabte 17, sense pausa ni bis final, dos trets força inusuals en el món de la clàssica. Però al menys, a mesura que el públic local anava entrant a la Montsalvatge, la majoria dels instrumentistes, com un comitè de benvinguda, ja amenitzaven la sala amb un impromptu general, amb certs aires avantguardistes.

El plantejament era coherent, amb dues obres significatives de compositors francesos del segle XIX, ambdues dominades per tonalitats menors, com és cúspide del romanticisme: primer, el Poema per a violí i orquestra, op. 25, d’Ernest Chausson i després l’ingent Simfonia Fantàstica d’Hector Berlioz. Els dos autors van coincidir a Paris, entre el naixement del primer (1855) i la mort del segon (1869) i tots dos opus segueixen una proposta programàtica, al voltant de les vicissituds i les conseqüències de l’amor. Tanmateix, mentre la primera celebra el seu triomf, el desenllaç de la segona és marcadament més macabre, amb el protagonista patint un terrible malson, induït per la ingesta d’opiacis, on visiona la seva pròpia mort. En ambdues se sospita un rerefons autobiogràfic, sent cert que Berlioz consumia opi per usos recreatius i pal·liatius.

Com no podia deixar de ser al tractar-se d’un ‘poema’, la creació de Chausson perspira un lirisme intens, amb l’orquestra teixint atmosferes boreals, a partir de les quals el violí es llença a desembenar els secrets de l’origen dels temps. Qui millor per interpretar la partitura que una francesa - Emilie Langlais, solista resident del Liceu des de fa dues dècades. El lliurament va resultar segur, meditatiu i intravenós, sent celebrat més efusivament pels seus propis companys que per l’audiència. Com la composició de Chausson està dedicada al gran violinista belga Eugène Ysaÿe, Langlais va elegir d’aquest últim una propina, que va despatxar amb esplendor i virtuosisme. Es tractava de la sublim Obsessió (el preludi de la Sonata op. 27) – un lema que constituïa un bon pont vers les fantasies delirants i tètriques que pontifiquen la Simfonia de Berlioz, la més destacada escrita a França durant la centúria.

Desplegada en cinc seccions, La Fantàstica comença fins i tot amb un to asserenat, quasi homeopàtic, retratant les vivències bohèmies d’un jove artista, que acabaran en un intent fallit de suïcidi, motivat per un enamorament no correspost. Les seccions intermèdies no estan exemptes d’alguna retòrica, tot i que els assistents les seguien a gust, com demostraven els aplaudiments entre moviments. La redempció musical arriba en els dos segments finals –curiosament, amb la desgràcia del personatge, que es precipita en inferns artificials, somiant la seva pròpia execució i un funeral grotesc i orgiàstic. La intoxicació estupefaent i el conseqüent aquelarre psicodèlic es tradueixen en un altiloqüent terratrèmol orquestral, àpex de genialitat, coronat per unes percussions totèmiques i penetrants, a la vegada que condemnatòries i flagel·ladores.

L’orquestra òbviament no va decebre, consistent i categòrica, tant en la claredat òrfica com en les agitacions trepidants de la foscor, sota la direcció diàfana de Josep Pons, més sobri d’inici, però més liberal cap al final. Ens toca ara esperar la propera aparició de la formació barcelonina en sòl gironí, potser amb una altra excursió ombrívola o algun vol més paradisíac.