La llunyania de l’incendi

Per qui l’agradi l’al·literació, complaem: una llum vermellosa, ígnia, va rebre Ignasi Cambra a la Sala de Cambra de l’Auditori de Girona, aquest diumenge 25 de maig, en el que era la penúltima cita de l’any de la temporada Ibercamera. La il·luminació semblava recrear un cel rogenc, com la visió d’un incendi llunyà, configurant la tonalitat perfecta per una primera part merengada en do menor vienès - inaugurada amb la melangia evocadora de Schubert i prosseguida amb la dúctil finesa de Haydn. Ambdós compositors austríacs posseeixen un vastíssim portafolis, malgrat les seves divergents trajectòries vitals, atès que Schubert va viure només 31 hiverns, mentre Haydn va comptar 77 primaveres.

Del primer, vam escoltar l’introspectiu i adamantí Impromptu (op. 90, n.1, D. 899), que de fet també serveix d’obertura al disc Spaces , que Cambra va publicar el 2023, per la prestigiosa discogràfica Sony. I del segon, va discórrer la Sonata n. 33, naturalment, més ‘clàssica’, gràcil i cadenciosa, però també reflexiva i pascaliana. Sense sorpresa per qui ja coneix el pianista barceloní, les interpretacions van resultar sensibles, límpides, plenes de precisió i preciositat: un pianisme íntegre i sovint desarmant, que va mantenir la platea delectada, captinguda i captiva, com un fil d’Ariadna en el plaent laberint de les notes harmòniques.

La segona part va continuar amb Schubert, concretament amb una de les seves darreres sonates, la D. 959 en la major, un to que expressa magistralment els dubtes existencials -però sobretot la dignitat- amb la qual Schubert va encarar la fatalitat, dialogant francament i sense subterfugis amb el dolor i la malaltia, i anticipant la mort que ja intuïa irreversible, malgrat precoç. Això mateix va explicar el concertista invident, amb una eloqüent apologia i hermenèutica de l’obra, conferint així un valor afegit a la fruïció estètica per part dels espectadors, que es van presentar en bon nombre, però sense exhaurir la sala. L’execució va patentar sentit i sentiment, però sense sentimentalisme, manifestant-se sospirosa i dubitativa, però també exhortativa, torturada i vehement, en els moments que pertocava.

Artista i públic van merèixer compartir una propina, encara sota l’enllumenat dels farons escarlates: en aquest cas va ser la delicada Sonata en re menor (K.32) de Domenico Scarlatti, cercant una ataràxia mitjançant el contrapunt, i teixint unes nostàlgiques al·lusions melòdiques que ben podrien haver inspirat una cançó a l’estil de Jacques Brel, compungida però peremptòria. Per cert, la Temporada Ibercamera de 2025 es clou avui a l’ Auditori de Girona amb aquell que serà per a molts melòmans el concert més esperat de l’any, amb el reconegut director Daniel Harding dirigint l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca i l’Orfeó Català, junts estrenant a Girona l’etèria i eterna Simfonia n. 2 d’un altre austríac, Gustav Mahler.