Escac fallit al rei
Fa cent anys, una dotzena de separatistes van ordir un pla per atemptar contra Alfons XIII i proclamar la República Catalana
El complot va fracassar i els implicats van ser víctimes de tortures i van ser sotmesos a un consell de guerra que es va fer a la presó Model
-
El rei Alfons XIII, amb el dictador Miguel Primo de Rivera, passa revista als mossos d’esquadra durant una visita a Barcelona BRANGULÍ / ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. -
La rebuda a Deogràcies Civit, condemnat per l’intent d’atemptat, l’11 d’abril del 1930 GABRIEL CASAS GALOBARDES / ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. -
Portada del número del Butlletí d'Estat Català del juny / juliol del 1925 HEMEROTECA FUNDACIÓ IRLA. -
Portada de L'Esquella de la Torratxa en la que es dona compte de la campanya a favor de l'amnistia ARCA / BIBLIOTECA DE CATALUNYA.
El 17 d’abril del 1925, diversos membres de Bandera Negra, una suborganització d’Estat Català que defensa la utilització de la lluita armada, es desplacen fins als túnels del Garraf. L’objectiu és molt clar: analitzar les possibilitats de col·locar-hi un artefacte explosiu que posi fi a la vida del rei Alfons XIII. Fa temps que el monarca ha estat “sentenciat” pel separatisme català. No només ha validat el cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera, sinó que des del primer moment ha validat l’actuació repressiva del directori, principalment orientada a posar fi a qualsevol mostra de catalanisme. El 24 de maig del 1924, en un discurs pronunciat davant els alcaldes de Catalunya nomenats per Primo de Rivera, Alfons XIII s’ha embrancat en una reflexió històrica controvertida: “S’esdevingué el matrimoni entre Isabel i Ferran, i no hi va haver vencedors ni vençuts; no hi va haver més que germans i cònjuges units. Com que això no era prou, va seguir la història escrivint les seves pàgines, i va arribar el moment d’un rei, Felip V, que alguns de vosaltres recordareu pels seus procediments i per alguna de les seves mesures, i això qui ho diu és un Borbó. Jo sé que en aquells moments era necessari prendre mesures. Per què? Per Catalunya, per salvar Catalunya.” Alfons XIII, doncs, estableix un clar paral·lelisme entre la repressió que havia impulsat un avantpassat seu, Felip V, i la que ell estava permetent des del 1923.
El grup que ordeix l’atemptat s’emmiralla en alguns referents internacionals. El 16 d’abril, un atemptat amb bomba a la catedral de Santa Nedèlia, Sofia, intenta posar fi a la vida del rei Boris III de Bulgària. L’acció no aconsegueix el seu principal objectiu, però deixa un rastre devastador, amb gairebé 130 persones mortes. L’atemptat té una repercussió internacional. Un dels participants en el complot contra Alfons XIII, Marcel·lí Perelló, recordarà que aquest precedent immediat havia creat “una psicosi favorable a la violència... També els irlandesos ens donaven exemple”. Els irlandesos han aconseguit la independència tres anys abans, el 1922, després d’un llarg període de lluita armada.
L’activació del pla
El pla comença a activar-se a partir del 6 de maig, quan la premsa anuncia el viatge del rei a Catalunya. El 26 de maig, un tren especial ha de traslladar la família reial i el dictador a Barcelona. Un dels participants en el complot, Ramon Fabregat, deixarà escrit: “El sol anunci d’aquesta vinguda es va considerar una nova provocació als catalans.” Un altre membre, Abelard Tona, hi afegirà: “Per bemols i per bemols, els catalans havien d’acceptar el repte i contestar-lo amb violència, per tal d’aigualir-li la visita i el xim-xim tradicional dels botiflers.”
Bandera Negra, doncs, inicia els preparatius per atemptar contra el rei. I, ben aviat, s’hi afegeixen tres membres dels escamots d’Estat Català, Jaume Compte, Miquel Badia i Jaume Miravitlles. La idea inicial és destrossar la via fèrria amb un dispositiu elèctric al pas del tren reial. S’acorda que el lloc idoni per fer-ho són els túnels del Garraf, enllestits alguns anys abans. Mentre alguns membres de Bandera Negra es traslladen a la zona per establir el lloc idoni per col·locar l’artefacte, altres integrants del grup comencen a fer proves de l’explosiu als afores de Barcelona. D’altres es dediquen a comprar petites quantitats de picrinita fins a aconseguir armar un explosiu de 40 quilos que fa mig metre d’alçària i 20 centímetres de diàmetre. Els preparatius, doncs, avancen sense aturador, però quan intenten col·locar l’artefacte explosiu, s’adonen de la complexitat de fer un forat sota les vies i decideixen descartar aquesta opció. La bomba queda allà, amagada entre uns matolls, com un testimoni.
Atesa la imminència de l’arribada del monarca, el grup decideix activar un pla alternatiu. Es tracta de disparar contra el monarca en el moment d’entrar al Gran Teatre del Liceu, la nit del 29 de maig. Un dels membres, Marcel·lí Perelló, es mostra convençut que la mort d’Alfons XIII tindrà un efecte polític immediat: “Produirà una reacció popular que permetrà als escamots apoderar-se de l’Ajuntament, la Diputació i el govern civil i proclamar la República Catalana.” L’elecció de l’autor material de l’atemptat es fa per sorteig. La persona escollida, però, s’hi nega, i cal recórrer a un altre membre, Jaume Julià, que ha estat escollit com a “reserva”. El dia acordat, tots els participants en l’atemptat són a la Rambla. Tots menys Jaume Julià, que no s’hi presenta. El pare ha descobert les intencions del fill i, esgarrifat, l’ha tancat amb pany i forrellat en una habitació de la casa. Decebuts d’aquest nou fracàs, l’endemà mateix tornen a activar el pla inicial i se citen al baixador de passeig de Gràcia per anar al Garraf i col·locar la bomba quan la comitiva reial torni cap a Madrid.
Les irregularitats
El matí del dia 31, però, la policia intervé i, declaració rere declaració, estira el fil fins a provocar la detenció d’una vintena de persones. Els membres de Bandera Negra duen una píndola d’estrictina per suïcidar-se en cas de ser detinguts, però cap d’ells l’acabarà fent servir. Ben aviat, els detinguts comencen a lligar caps i descobreixen que hi ha hagut un delator, Josep Terrés Grau, a qui la policia ha deixat anar de manera immediata. Un dels detinguts, Marcel·lí Perelló, no es creu les explicacions de Terrés: “És ridícul fer-nos creure que no li havien trobat culpabilitat, en aquella època en què el més mínim detall era suficient per passar setmanes a la presó.”
A finals d’abril se celebra un consell de guerra, ple d’irregularitats. Joan Crexell, en un estudi clàssic, descriu amb detall les irregularitats comeses en tot el procés, des de la instrucció de la causa sense cap atestat de la policia fins a la mateixa intervenció de la jurisdicció militar, clarament il·legal en una temptativa de regicidi que corresponia, segons la legislació vigent, a la jurisdicció civil. Jaume Compte, que assumeix el lideratge del dispositiu, és condemnat a pena de mort, però se li commuta per cadena perpètua. Tres presos més són condemnats a la mateixa pena (Marcel·lí Perelló, Josep Garriga i Jaume Julià), mentre que els altres tres (Miquel Badia, Deogràcies Civit i Francesc Ferrer) són condemnats a 12 anys de presó. N’hi ha que asseguraran que han estat torturats. Des de Le Courrier Catalan s’assegurava: “La majoria dels detinguts han refusat prestar declaració en llengua espanyola. Es diu que, en vista d’aquest refús, han estat sotmesos a bàrbares tortures, fins a esvanir-se. Quan retornaven, els jutges militars repetien l’interrogatori, però els detinguts solament responien en català. Eren novament sotmesos a turment, però els catalanistes no cedien.”
L’indult reial
Quan cau la dictadura, les peticions per revisar el procés s’intensifiquen. El règim del general Dámaso Berenguer, però, no està disposat a acceptar que es posin al descobert les irregularitats que s’han comès durant l’empresonament i el procés judicial, i, en vista de la pressió de la societat catalana, opta per l’indult. El 2 d’abril del 1930, Alfons XIII signa un reial decret en què expressava el desig que “en el amplio perdón con que se inauguró la presente etapa gubernamental [es referia a la dimissió del general Primo de Rivera] no se excluya a los que intentaron poner en peligro la vida de V.M. y la de su Real Familia”, i assegurava que “por numerosos y variados conductos se han elevado al Gobierno peticiones de indulto a favor de la causa seguida en la Cuarta Región el año 1928, con motivo de un delito de regicidio en grado de tentativa”. La monarquia espanyola intentava recuperar el prestigi perdut a Catalunya després de sis anys de dictadura, però ja era massa tard.
En realitat, la societat catalana no demanava l’indult, sinó una àmplia amnistia per a tots els presos polítics de la dictadura, i, en el cas dels implicats en el complot de Garraf, la revisió i la nul·litat del procés judicial. Des de la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona s’havia difós un document en què es deixava clar que es volia “justícia, no pas clemència”. Entre els signants, hi havia destacats juristes com ara Ramon d’Abadal, Ferran Valls i Taberner i Manuel Carrasco i Formiguera, que destacava: “La negació del dret que hem patit durant la dictadura és l’oprobi més gran que es pot infligir als homes civils. És de cara a aquest principi que cal revisar la causa dita «del Garraf», en la qual es va cometre l’enormitat jurídica de publicar, amb efectes retroactius, una disposició per tal de sostreure aquesta causa de la jurisdicció civil, l’única competent.”
Des de la revista Ressorgiment, editada a Buenos Aires, s’interpreta la “magnanimitat reial” com una reacció al panorama polític de Catalunya, especialment de “la nuvolada que ell hi veu presagiant la tempesta que ha de venir”. De fet, el govern aprova l’indult el mateix dia i gairebé a la mateixa hora que el president de la Diputació de Barcelona, Joan Maluquer, lliura a Madrid els 63 volums amb més de 200.000 signatures que han recollit les dones catalanes per demanar l’amnistia. En les seves memòries, Maluquer recorda no només les pressions que rep per evitar que exerceixi de portaveu de la societat catalana, sinó també el fet que a Madrid hi havia “un gran interès que les signatures de les dones catalanes no hi arribessin abans de la signatura del decret, perquè semblés una major imparcialitat l’indult a atorgar”.
El govern, a més a més, també vol evitar que la rebuda dels set implicats en el complot es converteixi en un acte públic contra el règim, i allibera els set indultats amb comptagotes i amb un retard injustificable. L’estratègia, però, sortirà malament. Tal com recorda Emili Garnier-Barrera, “si el govern els hagués alliberat de cop, amb una massa d’altres presos, el seu retorn hauria passat gairebé desapercebut. Però les autoritats cometeren, com sempre, l’error de deixar-los anar a poc a poc, tard i malament. El resultat fou que cada arribada es convertí en una rebuda triomfal”. En algun cas, la rebuda acabarà amb batusses. La més sorollosa de totes és la de Jaume Compte i Marcel·lí Perelló, que es produeix el 21 d’abril. En les seves memòries, el periodista Lluís Aymamí recorda que el governador civil, Ignasi de Despujol, hi va enviar “tota la policia de la ciutat, aquella tètrica policia a cavall que teníem a Barcelona i que la gent coneixia amb el significatiu nom d’«escuadrón de la muerte»”. En aquest cas, la intervenció no provoca morts, però sí una bona pila de lesionats; en algun cas, de certa gravetat. El complot, doncs, ha fracassat, però la matusseria de les autoritats monàrquiques acabarà aconseguint que l’alliberament dels implicats es converteixi en un dels primers actes d’afirmació republicana, un preludi del que s’esdevindrà el 14 d’abril de l’any següent.