La generació que dominava els tres temps verbals

Alguna cosa em vaig perdre mentre encara estàvem prenent posicions a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de Girona, perquè al principi de tot encara vaig veure els típics cartellets que identificaven cada ponent amb el seu nom just al lloc que havien d’ocupar a la taula, i encara hi eren, malgrat el joc de mans amb què Vicenç Altaió i Perejaume van decidir fer un intercanvi de cadires, quan va començar la taula rodona que, conduïda per Pepa Balsach, havia de servir de presentació del primer volum de les memòries d’Altaió, El somni de la subversió (Galàxia Gutenberg). El cas és que de sobte, en algun moment mentre parlaven del suberjó, o de Brossa, o de Vinyoli, o d’Uclés, o potser mentre Perejaume exposava l’estupor d’haver llegit al vagó de tren que l’havia portat a Balaguer feia uns dies els lemes de dues campanyes contradictòries que proclamaven, l’una, “La teva llengua és la teva veu”, i l’altra, “Tren del silenci” (invocacions que, reunides, abocarien qualsevol a una espècie de paràlisi cerebral); mentre la conversa fluïa, com si diguéssim, em vaig adonar que un cartellet, el d’Altaió precisament, havia desaparegut, estimbat sota la taula, i que els altres dos, per un acte de solidaritat, havien quedat de gairell, il·legibles, fins i tot una mica fora del suport de metacrilat, aprofitant que ningú no se’ls mirava, com si també, discretament, intentessin fugir d’escena. La subversió a què al·ludeix Altaió en les seves memòries deu tenir alguna cosa a veure amb aquests fenòmens pels quals les lletres també parlen quan callen, o quan es fan companyia entre elles, o quan van per lliure i cauen sota la taula o se’n van flotant per l’espai, com el sonet que Perejaume va escriure en un globus aerostàtic i que va emprendre el vol mentre l’autor l’estava llegint fins que poema i veu van quedar suspesos en algun lloc entre dos vagons.

La mateixa presentació del llibre ja era una mica atípica, perquè hi havia més d’homenatge a la generació “postmodernista”, com la definien els mateixos ponents per referir-se als artistes i escriptors de finals dels setanta fins a mitjans dels vuitanta, que no pas de comentari versallesc sobre el contingut d’unes memòries que, com va assenyalar Pepa Balsach, són la crònica sobre “com es va construir una nova manera d’entendre l’art” escrita per un dels seus participants més actius, aquest poeta, assagista i promotor de tota mena d’iniciatives que es fa dir “traficant d’idees”, com es podria haver autoproclamat Janus, déu bifront, alhora principi i final, alhora amb la vista cap al passat i cap al futur, alhora provocador i alhora aglutinador i generós. “Per nosaltres, poètica i política eren i són una mateixa cosa”, va dir Vicenç Altaió, que va definir el seu llibre com “una memòria col·lectiva tractada des de l’experiència personal”. La voluntat d’anar més enllà de la vivència privada per retratar una època queda reflectida en els 1.300 noms de l’índex onomàstic, que són també la prova que aquells artistes que tot just tenien setze o disset anys al final del franquisme van ser decisius per retornar al present els referents d’abans de la guerra, els Foix, Palau i Fabra, Brossa, que alhora van ser determinants per projectar-los a ells, amb la seva complicitat i el seu suport, com les promeses de l’avenir. És en aquest sentit que Altaió va parlar d’una generació que “feia servir els tres temps verbals”, passat, present i futur.

Altaió, ara en plena redacció del segon volum de les memòries, ho va entendre molt aviat, això, el primer cop que va anar a visitar J.V. Foix a Sarrià, i el poeta el va rebre, sempre tractant-lo de vos, amb un “passeu, passeu, que dels meus ja no en queda cap i ara us toca a vosaltres”. Era la constatació no només d’un relleu, sinó també del vincle entre cada una de les baules que anaven forjant una cultura. Joan Vinyoli, llavors un poeta “poc estimat”, va trobar el reconeixement en els joves que anaven a veure’l (Parcerisas, Sala-Valldaura, Àlex Susanna, el mateix Altaió), a qui llegia en veu alta els poemes que acabava d’escriure, sempre insegur, com si necessités posar a prova el que estava fent, buscant potser, com apunta Altaió, algun substitut de la figura paterna que li havia faltat des de petit. En “l’emergència cultural” del post-franquisme, la lectura oberta de la tradició que proposava l’avantguarda acabaria sent la més estimulant, compromesa i agitadora, a pesar que Perejaume es va mostrar reticent a referir-se al que va representar aquella època en termes de rescat o restitució: “Les herències no es transmeten, perquè no hi ha cultura exterior a nosaltres.” Responent a Altaió, que havia explicat com va descobrir la literatura catalana gràcies al mig centenar de llibres que un seu avi guardava amagats dins una caixa, Perejaume va recordar que a casa seva, a pagès, no n’hi havia cap, de llibre, “i així i tot la llengua era un espai físic on viure”, motiu pel qual va defensar que en realitat “mai no es perd res”. El contrast entre el món urbà i el rural que en certa manera encarnen Altaió i Perejaume (presentats al seu dia, per cert, per Brossa), va animar Pepa Balsach, que el 1981 va compartir amb ells l’engrescador viatge a París, a llançar una teoria no pas gens peregrina: “Seria interessant analitzar el filó dels espais rurals en l’art d’avantguarda, des del Mont-roig de Miró fins al Montnegre de Perejaume, i com aquesta presència ultralocal, aquesta creació arrelada a la terra natal entesa com l’humus d’una tradició, ha conformat la modernitat.” Queda pendent, com també una història de l’art català de la segona meitat del segle XX que reculli el testimoni formidable de les memòries d’Altaió.