Cultura popular
Jordi Grau i Martí
Escultor de figura festiva i imatgeria popular
“La cultura popular, malgrat els polítics, fa el que pot”
“Restauració de la Generalitat va voler fer un pla per instruir els escultors que havien de tocar aquestes peces i m’hi vaig discutir”
“Sempre dic que els gegants no es restauren, només els que van al museu, perquè mentre surten al carrer s’arreglen”
La pasta de fer el cartró, que és el gran secret de l’empresa, la faig jo, i també la base de la pintura
De figures originals de tota mena, en puc haver fet unes 500. També de petites, per a marques, festivals...
No es busca la qualitat i ja veus que et demanen un pressupost perquè ho acabi fent un altre
Ens rep el 19 de maig al seu taller a sota de casa, que es diu El Drac Petit, i mentre xerrem no deixa de treballar. Ara ja deu estar fent la figura del 46è capgròs de l’any, que no es coneix fins a l’inici de la festa major de Terrassa, una tradició que s’escull per votació popular, i de la qual va ser un dels ideòlegs. Al municipi és una institució, però la seva fama per arreglar i crear gegants, nans, capgrossos i qualsevol bestiari de la cultura popular ha traspassat moltes fronteres.
Vostè estava molt vinculat a la muntanya i a l’esquí.
Vaig fer de monitor i de pister al Pas de la Casa quatre anys, de monitor d’agència, a la mili a la residència de Navacerrada i, de muntanya, la que vulguis. Les primeres fotos aprenent a caminar són a Sant Llorenç...
I quan fa el pas a l’escultura de figura festiva?
El primer any de treballar a Andorra vaig tornar al maig i em trobo el meu germà [Jan] amb el Carles Girona arreglant els Gegants Petits de Terrassa per treure’ls al carrer just al moment amb els primers ajuntaments democràtics de la recuperació de la cultura popular als anys vuitanta, que havia estat perduda. Jo era més manetes, tot i no haver anat a l’escola d’art, i vam aconseguir fer-ho, pintar-los amb un que ens va ajudar, i l’any següent quan vaig tornar de nou al maig em vaig trobar arreglant els Gegants Vells. Va anar ràpid, això. Ja hi havia el meu pare [Josep Grau], que era manyà, i ens trobem que havíem de fer el Drac de Terrassa. Ell en va fer l’estructura amb tubs d’alumini i, a partir d’allà, el vam folrar. Més endavant vaig fer el Lagarto Jaén, que és la figura d’inici per tornar a instaurar el drac que es va fer en un campament del Centre Excursionista. El drac pesava moltíssim perquè hi havia molta aigua i per assecar-lo vam fondre una línia de l’antic escorxador posant-hi assecadors i ventiladors. I després d’això (1981), aprofitant un permís de la mili, vam fer la cara del primer capgròs (l’exregidor Jordi Labòria), que després s’ha tornat tradició. També vam arreglar els gegants de Sant Coloma, i capgrossos...
Però professionalment no s’hi dedicava.
No, no. Com han fet en molts llocs, com que sortíem amb els gegants, els arreglàvem nosaltres. D’allà ja vam fer el segon capgròs, la Lourdes, amb una altra tècnica. A poc a poc vam anar fent coses, però no fèiem gegants, només els arreglàvem, però sí que fèiem capgrossos, màscares, la cuca japonesa del carnestoltes i coses mig d’aficionat. Ens van fer fora de l’espai de taller i vam llogar una casa durant tres o quatre anys, però sobretot arreglant, com els gegants de Badalona. Vam fer un parell de falles per Sant Pere, peces per a grups d’animació i només havia fet el gegantó de Can Colapi, amb pocs recursos. Ens traslladem a un altre local al Segle XX i ja faig peces més importants. Els primers gegants amb consistència, que són els de Martorell fa més de 30 anys. I faig la còpia dels Gegants Petits de Terrassa i ja m’hi dedico professionalment.
Els encàrrecs eren gràcies al bocaorella?
Sí. En el món geganter no hi havia tanta història; ara s’ha multiplicat per tres. Hi ha més gegants per arreglar, més coses per fer i més gent que s’ofereix per fer-les. Va sortint gent i n’hi ha que treballen més bé que d’altres. Jo faré 64 anys i seguiré treballant perquè la llei, com que és ofici artístic, té variants que m’ho permetran. Professionalment fa 38 anys que m’hi dedico i podria jubilar-me l’any que ve, però soc autònom i és clar...
Quantes figures diria que ha fet? Ja no li pregunto per les arreglades.
De figures originals de tota mena, en puc haver fet unes 500. També de petites, per a marques, festivals... En un any puc fer quinze o vint figures originals.
I quant demana?
Depèn de la grandària, la qualitat o la dificultat, entre altres coses, pot tenir un preu o un altre. El capgròs de l’any de Terrassa val gairebé 2.000 euros; el dono a la ciutat, i trigues un mes que surti d’aquí.
No només relacionades amb la cultura popular.
No, però hi posen cultura popular. Per exemple, en faré un per al Cabró Rock, i per al Mallorca Live Festival faig el capgròs d’Iggy Pop, que és el principal convidat, i sortirà a l’escenari. També he fet quatre capgrossos de mossèn Hilari de la ratafia L’Hòstia, tres de polièster que van a diferents actes i que cada dos anys s’han de pintar, i l’original fet amb cartró, que el tenen guardat. He fet coses per a cine, per a teatre..., com ara unes màscares per a Mercè Paloma, ja que per un problema amb les duanes les que havien encarregat no els arribaven a temps.
La cosa més estranya que li han demanat?
He fet des de reproduccions de la torre de Collserola de quatre metres per a dins d’una discoteca fins a un iglú gegant amb peces de porexpan perquè la gent hi passés per dins, un tió gegant amb una persona a dins que van picar fins a 5.000 nens, o la cúspide d’un edifici que feia dos metres i mig a sobre d’un pastís.
I també ha fet molts encàrrecs per a fora del país.
Per a Anglaterra, Bèlgica... Ara n’estic fent un per als belgues i també un Santa Claus, no pas un Pare Noel, que farà 3,70 metres d’alçada i que portarà un sac per posar-hi els xumets de les criatures. Estic fent dos capgrossos per Sant Quintí, el de Tiana i el de Terrassa, perquè tanco el 15 de juliol.
Hi ha molta gent que s’hi dediqui?
N’hi comença a haver, i gent molt manetes que s’ha format molt.
Quin tipus de formació?
Belles arts i sobretot escultura, tot i que els materials que ensenyen són una altra història. Dels nous, n’hi ha quatre o cinc que fan coses que estan bé i, dels vells, el Sarandaca a Granollers –continua el fill–; el Mujals també treballa i encara no s’ha jubilat; també la Dolors Sans... Dels nous, alguns han fet restauració, que està bé, però m’hi discuteixo perquè sempre dic que els gegants no es restauren, només els que van al museu, perquè mentre surten al carrer s’arreglen. És com un cotxe. No pots anar amb el pinzellet si té una nata; has de treure tota la xapa enfora, polir-la, arreglar-la, repicar-la, massillar-la. Si no ha de sortir mai més, d’acord, restaurem. El Departament de Restauració de la Generalitat va voler fer un pla per instruir els escultors que havien de tocar aquest tipus de peces i m’hi vaig discutir.
Per què?
Perquè, molt bé, vosaltres voleu que els que sabem de què va ensenyem els futurs per unes peces que només podran tocar ells, amb un títol que digui que només podrà arreglar gegants aquesta gent? Jo no puc fer-los classe perquè no tinc títol. Primer em doneu un títol a mi i després jo els ensenyo a ells, perquè, quan ells surtin, jo no podré tocar les peces. Em van dir que no em podien donar un títol. Doncs jo no puc fer classes. I així ens quedem i no s’ha solucionat. I que paguessin, perquè, si no, faig un màster al meu taller, els explico com es fa i cobro de cadascun 5.000 euros... Al final van fer venir uns de València. Els ensenyaven el cartró, però em van explicar com feien la pasta i vaig dir-los que podien anar tirant. Em diuen: “Oh, és que si no ho expliques es perdrà”, i jo els contesto: “Que m’ho pagarà algú? Doncs parlem-ne.” Hi ha un nano a Terrassa que va amb els gegants i ha fet alguna cosa com la Mulassa de Terrassa, el Drac de Can Boada..., i va millorant, però si parlem de qualitat s’ha de formar bé i pagar-ho.
Deu tenir fama d’‘enfant terrible’.
Vaig ser el primer a encarar-me amb fotògrafs perquè es presentaven dient: “Venim a fer fotos dels gegants de tal lloc.” I, és clar, els deies: “Qui t’ha donat permís?” I et contestaven: “És per tenir-les.” Doncs no, parla amb qui paga els gegants i que et porti un paper amb el permís, perquè no són meus. Jo una vegada em vaig despistar i vaig deixar de posar el nom del fotògraf en una foto i ui... Ara, cap dels fotògrafs ha posat qui ha fet el gegant i, si tenen la imatge, és gràcies a mi i a qui l’ha pagat. I es va acabar. També m’havien criticat algun capgròs de Terrassa, però vaja, el faig i el pago jo; quan el paguin ells, doncs ja podran dir.
I com està a Terrassa?
Aquí hauríem de tenir el que no està escrit, com han fet altres poblacions amb escultors forans. Aquí els gegants i allò municipal, de moment, només els puc tocar jo. Tampoc està escrit enlloc. Tants anys amb el capgròs de l’any (1982) i fins fa tres anys tots els capgrossos encara eren meus perquè no s’havien preocupat ni de fer un paperet. Em van demanar els capgrossos de Lluís Puig i Josep Rull (2018) per a un acte i l’Ajuntament em deia que no, quan encara eren meus. Els vaig dir que els agafessin. Llavors sí que es van afanyar a fer tot el protocol i he de dir que els socialistes no em podien veure de sempre. Es va fer el Farrés (l’exalcalde de Sabadell, 1988) i la culpa, meva, quan ho van embolicar ells; un altre any va sortir el dimoni de capgròs (2018) amb un cartell que posava “155” al vestit, i l’alcalde, Alfredo Vega, em va dir que m’havia passat tres pobles. Li vaig dir que si m’haguessin deixat fer el que jo volia, hauria saltat del balcó de l’ajuntament. La cultura popular, malgrat els polítics, fa el que pot, perquè si mires els pressupostos...
No ha millorat gens?
Ha millorat que a nosaltres ens fan un contracte per una feina i cobres al cap del mes, perquè, com a autònom, em vaig carregar a l’esquena més d’un projecte que no vaig cobrar. Ara, la manera de triar les feines... Els ajuntaments volen fer tres gegants, demanen tres pressupostos i acaben triant el més econòmic, a vegades sense mirar si és el més bo i moltes vegades és perquè “m’han dit que aquest...” No es busca la qualitat i ja veus que et demanen que facis un pressupost perquè ho acabi fent un altre. Això és una creació i tu has de dir que vols que tal escultor faci aquesta peça.
Hi ha tallers a l’estranger que s’hi dediquin?
Hi ha dos tallers a Bèlgica que treballen bé, però ho fan diferent. Fan només el cap i tota la resta és amb vímet, i alguns han començat a fer mans. Els de la majoria de la península són perquè Lambert Escaler, escultor de Barcelona que tenia el taller al parc de l’Escorxador, va deixar mig Espanya plena de figures i perquè els seus germans van anar venent els motlles. I, en comptes d’anar-ne creant de nous, agafaven el motlle i en feien un altre. I, és clar, eren tots cosins germans i des dels inicis els veia tots iguals. Jo faig la figura i trenco el motlle.
Han canviat gaire els materials?
Antigament s’hi posava molt gruix de cartró, des de fa 200 anys. Jo puc fer el gegant així o amb resina de polièster, però d’aquí a 50 anys no el podran fer servir per a res. El cap i les mans dels gegants de Terrassa tenen 175 anys i la resta s’ha fet nou. En vaig fent el manteniment; pesaven 15 quilos més cadascun i he anat traient-hi pes. Amb el temps he vist que les fustes, segons on s’han de posar, poden ser més lleugeres. Puc fer-los prims de cartró, però amb peces de reforç. La pasta de fer el cartró, que és el gran secret de l’empresa, la faig jo, i també la base de la pintura, perquè un gegant no pot brillar, ha de ser mat.
El perfil
Ànima de la cultura popular
Nascut el juny del 1961 en una família amb passió per la muntanya i dots artístics, Jordi Grau ha estat un dels impulsors de la recuperació de tota la tradició cultural popular de Terrassa. El vessant artístic l’ha cultivat amb l’aprenentatge autodidàctic i l’experiència acumulada durant dècades. Una repassada per totes les seves creacions, que es poden consultar al seu web (https://tallerdracpetit.com/curriculum-artistic/), ja deixa clara la magnitud i importància de la seva obra, en la majoria de casos utilitzant i perfeccionant contínuament la tècnica del cartó pedra. Rèpliques, arranjaments, creacions de gegants, capgrossos i tot tipus de bestiari arreu, inclosos dos gegants de Kíiv, i figures per a cinema o teatre. A l’inici, ell i el seu pare van aprendre de Domingo Umbert, el mestre artesà que va crear gegants, nans i tota mena de bestiari, i al qual es va concedir la Creu de Sant Jordi l’any 1991. Grau parla sense pèls a la llengua i no té clar que el reivindicat centre de cultura popular a l’antic Condicionament Terrassenc que s’ha d’estrenar el 2027 estigui a l’altura. Ja va posar el crit al cel reclamant-lo en un debat electoral en el mandat anterior, perquè “qualsevol poble de Catalunya té un local millor”, i diu que a ell no li han fet cap consulta, ja que els hauria dit que caldria “un taller petit on es veiés com s’arreglen els gegants, com es fan o com s’han de guardar”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.