Sixena i la cançoneta de l’obediència

Reconforta una miqueta, només una miqueta, la visita del Sr. Josep Rull, president del Parlament de Catalunya, al MNAC del passat 3 de juny, per veure in situ les pintures de Sixena, i la seva posterior crida a “esgotar totes les vies judicials” davant el perill, imminent i real, d’espatllar “un patrimoni universal”. Si no estic mal informat, és l’únic representant institucional català en actiu que, fins ara, ha declarat que cal continuar treballant i lluitant perquè aquest patrimoni no es posi en perill i romangui en el lloc on la seva preservació i millor difusió queda garantida, que no és altre que el del Palau Nacional de Montjuïc.

En aquest sentit, reconforta també una miqueta, només una miqueta, la declaració feta pel ple de l’Ajuntament de Barcelona el passat 30 de maig de suport al MNAC, en la qual s’acorda prioritzar els criteris tècnics i científics de conservació per sobre de qualsevol altra consideració en l’execució de la sentència. Tanmateix, a l’espera de la reunió, el pròxim dilluns 16 de juny, del Patronat del MNAC, on a més de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona, hi assistiran representants del Ministerio de Cultura de España, la resta tot són absències, declaracions ambigües, i, fins i tot, silencis. I els que parlen, tots i totes sense excepció, reciten la cançoneta de “s’ha de respectar la decisió del Tribunal Suprem”, la cançoneta de l’obediència.

La constatació d’aquest fet fa pensar que l’estratègia de l’actual govern de la Generalitat és treure’s les puces de sobre i passar la patata calenta al museu nacional. Així, per desinterès, per por o per incapacitat, sembla que els nostres representants públics volen transformar en un problema estrictament tècnic i museístic el que és essencialment un problema de natura política.

Tampoc en la resta de l’àmbit estrictament institucional català no em consten, fins ara, gaires posicionaments públics rellevants, i en especial dins l’àmbit cultural. Aquí també només reconforten una miqueta els comunicats d’algunes associacions i col·lectius professionals lligats amb l’àmbit del patrimoni. I tampoc he sentit piular l’Església catalana, tot i que el silenci es comença a entendre quan, recorrent a l’hemeroteca, un llegeix el que el 2017 afirmava l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, antic bisbe de Barbastre, respecte a les obres de Sixena. “Mi deseo es que vuelvan, como siempre he dicho, y creo que así serà.”

D’altra banda, si mirem cap al Govern de l’Estat, que, mal ens pesi a alguns, encara som Espanya, la situació no és gaire diferent. Així sembla que el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, també s’ha posat de perfil i, com un Ponç Pilat més del patrimoni, s’afegeix al cor dels polítics catalans que reciten la cançoneta de l’obediència. No m’estranya, després de les aïrades crítiques, vingudes sobretot d’Aragó, que va rebre el passat mes d’octubre de 2024, quan va dir al Senat: “Este ministro no comparte la gestión politizada y basada en la confrontación territorial que el PP hizo de este conflicto.”

En tot cas, em sembla que, fent aquestes declaracions, el senyor ministre la va encertar: el conflicte de Sixena, mal els pesi als representants de la Generalitat, és sobretot un conflicte essencialment polític, una expressió d’una confrontació, o, si es vol, d’una guerra cultural, que, per molt que vulgui camuflar-se o negar-se, va més enllà de la simple disputa jurídica per la propietat d’unes obres d’art.

A la gènesi del conflicte hi hauria la qüestió de la partició de l’antic bisbat de Lleida, somni humit de molts adeptes del nacionalcatolicisme franquista de voler fer coincidir els límits eclesiàstics amb els límits provincials entre les províncies de Lleida i Osca, i que acabaria produint-se finalment el 1995 per obra i gràcia del Vaticà, quan aquest autoritzaria el traspàs de més de cent parròquies de la diòcesi lleidatana al bisbat aragonès veí de Barbastre-Montsó, i, amb elles, del seu patrimoni artístic conservat a l’antic museu episcopal de Lleida, ara Museu de Lleida.

L’emergència d’aquest conflicte de jurisdicció eclesiàstica aniria acompanyada també per la reactivació d’una altra vella disputa cultural: la que deriva de la catalanitat lingüística de bona part de les parròquies segregades, que configuren allò que des de Catalunya s’acostuma a denominar la Franja, i des d’Aragó, la Ribagorza occidental. Un fet lingüístic que, tradicionalment, ha tingut un mal encaix en el món polític aragonès. Recordin si no aquest esperpent de la LAPAO, glotònim de lengua aragonesa propia del área oriental, que, l’any 2013, va ser emprat per algunes instàncies oficials d’Aragó per referir-se a les varietats dialectals del català parlades en aquesta comunitat, i el procés de minorització progressiva que aquest hi està patint des de fa anys.

Justament és per això que crec que els representants de la Generalitat s’equivoquen intentant treure ferro a l’afer i continuar entonant la cançoneta de l’obediència. Sigui quin sigui el desenllaç de la història, el conflicte, la guerra cultural i lingüística preexistents persistiran, no en tinc dubte, i, a més, emergiran noves reclamacions patrimonials. Un només ha de llegir o sentir les abrandades declaracions dels polítics aragonesos d’aquests últims anys i dies per comprendre-ho.

En conseqüència, sabent de quin mal hem de morir, potser em reconfortaria una miqueta, només una miqueta, veure una actitud més ferma i decidida en els representants de la Generalitat de Catalunya. Sentir una expressió pública més clara i contundent del seu compromís de continuar lluitant fins al final. I, per descomptat, veure també que l’afer de Sixena entra a l’agenda de negociació política dels partits independentistes catalans a Madrid, igual que la millora del finançament, el traspàs de Rodalies o la presència del català a la Unió Europea. Perquè, repeteixo, Sixena no és una simple disputa judicial per la possessió d’unes obres d’art, sinó una expressió més d’una guerra cultural, més antiga i pregona, contra Catalunya i contra la catalanitat de la Franja.

Per tot això, tant a mi com a molts altres ciutadans i ciutadanes de Catalunya ens reconfortaria una miqueta més que els nostres representants institucionals no continuessin camuflant l’existència d’aquesta guerra cultural persistent, intentant treure-li la importància que em sembla que té. I, si més no, que no continuessin cantant més, com han fet fins ara, l’odiosa i irritant cançoneta de l’obediència.

Post scriptum. Tot just redactat aquest article, he tingut coneixement del manifest conjunt de nou exconsellers de Cultura de la Generalitat, posant-se al costat del MNAC i de les administracions catalanes per defensar “davant dels tribunals i les institucions internacionals” que les pintures es quedin “al museu que les va salvar i les acull”. El manifest els honora i ens reconforta a tots i totes una miqueta més. Per contra, l’actual consellera de Cultura prefereix seguir cantant la cançoneta de l’obediència...