Màrius Serra, any 25 DdV, després de ‘Verbàlia’

Màrius Serra (Barcelona, 1963) és narrador i novel·lista, guanyador de diversos premis dels importants, a més d’assagista, dramaturg, traductor, periodista, creador de mots encreuats i, també, un gran comunicador i divulgador de la cultura i, en especial, de la paraula, de la ludolingüística. Amant dels jocs de sobretaula, dels joc en general, el seu tarannà és, lògicament, juganer i, a més, simpàtic. Sovint, quan parles amb ell, fa l’efecte que està pensant tres o quatre frases més enllà, com fan els bons jugadors d’escacs amb els moviments.

La seva feina amb els mots és constant, des de sempre, però possiblement, la seva obra magna sigui Verbàlia, que va publicar ara fa 25 anys i que ha reeditat Empúries, juntament a Paraula de verbívor, en què ha reunit 2.025 enigmes verbals, triats, explicats, classificats i acompanyats de comentaris seus, amb reptes per a tots els nivells.

Verbàlia va ser un cim amb un contingut de gruix enciclopèdic –en sentit d’exhaustivitat, no tant físic– que es va reeditar el 2010 amb el títol de Verbàlia 2.0. L’actual reedició és la del 2010, tret del pròleg, que és nou.

Verbàlia ha esdevingut un títol de referència sobre del joc lingüístic. “Si passegeu per la terra dels verbívors, descobrireu que els jocs de paraules poden ser intraduïbles, però els mecanismes que els generen són universals”, comenta Serra.

Qui sap què és un calembour? I un logogrif, un bifront, una paronomàsia, un lipograma, un contrapet...? “El plaer de jugar amb les paraules és ancestral. Una línia subtil i poc coneguda enllaça l’enigma de l’Esfinx, els mètodes de la Càbala, els artificis de la poesia barroca, els jocs irreverents de les avantguardes i els mots encreuats dels diaris.”

Al llibre hi ha mig centenar d’artificis verbals ben definits, historiats i exemplificats. Textos ludolingüístics en cinc llengües de poetes i artistes, pedagogs i publicistes, místics, enigmistes, escriptors...

Màrius Serra, a més, sempre ha estat partidari d’enllaçar la prèdica i la pràctica. Si els articles setmanals d’enigmística que publicava a l’Avui van propiciar l’escriptura de Verbàlia, la pràctica de trenta-cinc anys d’exercici professional del joc lingüístic en premsa escrita, ràdio i xarxes ha propiciat Paraula de verbívor.

Entre els milers de mots encreuats, enigmàrius i criptomàrius que ha creat al llarg dels anys, Màrius Serra ha triat els seus 2.025 millors enigmes i els ha agrupat en deu nivells de dificultat fins a culminar en els 25 enigmes top, complementats per les respostes raonades de cada enigma, una cinquantena de suggeriments per poder-ne elaborar i desenes de dictàmens raonats sobre respostes alternatives enviades pels participants: mestres i metges, lletrades, cuiners, fotògrafes i periodistes, bombers, estudiants, professores, traductors, esportistes, carters, vigilants d’aparcament...

“Totes les llengües són una font de plaer i aquest llibre demostra que a la nostra només li cal invertir el nom per gaudir jugant a l’atac i trobant la paraula”, defensa l’autor.

Tornant a l’origen de Verbàlia, Serra té ganes d’esplaiar-se més. Han passat 25 anys però té bona memòria. De fet, una memòria extraordinària. “El 12 de març del 2000 vaig aparcar la moto a Peu de la Creu, just davant de la seu que llavors tenia el Grup 62. Portava els 641 folis mecanoscrits de la versió catalana de Verbàlia. Els havia començat a redactar quatre anys enrere, després de publicar l’última novel·la, i em vaig escarrassar a acabar-los justament aquell dia per prescripció facultativa. Quaranta-vuit hores després teníem una cita per provocar el part del nostre segon fill, el Lluís, a qui vam començar a conèixer a l’habitació 210 de la clínica del Pilar el 14 de març. Un quart de segle després de la Constitució del país de Verbàlia totes les seves comarques continuen acollint itineraris poc coneguts plens de tresors verbals. La llengua balla i ens fa ballar, de troballa en troballa, i cadascun dels mecanismes descrits és una màquina incitadora d’escriure. En puc donar fe. M’he passat l’últim quart de segle llegint, jugant i escrivint”, conclou Màrius Serra.