“Separa mitja dotzena de quadres...”

“Separa aquesta tarda mitja dotzena de quadres (mitjans, però grans [sic]) i porta’ls demà al matí a la universitat per al degà de Filosofia i Lletres [...]. Darrere hi podeu enganxar una etiqueta segellada que digui: «Aquest quadre està dipositat pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional.»” Així es va forjar un dels dos lliuraments d’objectes artístics salvats per la República que els franquistes van fer a la Universitat de Barcelona (UB) el 1942. Qui va donar les instruccions en una nota avui conservada a l’arxiu del Museu d’Arqueologia de Catalunya era Ismael Molera, el responsable del gran contenidor, la Caixa de Pensions de Montjuïc, on els vencedors de la guerra van amuntegar milers i milers de peces de museus, esglésies i particulars que, passat un temps, suposadament no va reclamar ningú. “No van tenir mai cap interès a trobar els seus legítims propietaris. En força casos en sabien els noms i no els van anar a buscar”, exclama Arturo Colorado, l’estudiós de referència del desgavell patrimonial que hi va haver a partir del 1939, del qual la dictadura es va aprofitar per desviar a persones afins, despatxos polítics i organismes de tot tipus moltes d’aquelles obres que no li pertanyien.

Colorado ha cocomissariat ara una exposició pionera que dona a conèixer per primer cop el cas UB. L’expert al qual va recórrer el Museu del Prado per investigar les obres del seu fons procedents d’aquests dipòsits franquistes ha fet equip amb el professor de la Universitat de Vic Santos M. Mateos, l’historiador de l’art català amb més recerca a les espatlles d’aquesta qüestió en el context del nostre país. Junts han gestat Art dispersat pel franquisme. Les obres dipositades a la Universitat de Barcelona, que es podrà visitar fins al 18 de juliol a l’Aula Capella de l’Edifici Històric de la UB.

La de Barcelona va ser una de les vuit universitats de l’Estat (també la d’Oviedo, Valladolid, Múrcia, Complutense de Madrid, Saragossa, Santander i Alcalá de Henares) que es van beneficiar del “caos” que hi va haver en la immediata postguerra causat per un règim entre malvat i incapaç de gestionar les devolucions de les obres d’art que la República havia requisat per protegir-les de la destrucció, als albors de la guerra de les ràtzies anticlericals i després dels bombardejos feixistes. “Vuitanta anys després, cinquanta en democràcia, les universitats espanyoles que van rebre aquests objectes, més de 200, no han fet res per investigar-ne la procedència. En algun cas, en clau interna, sí, però no ho han divulgat”, lamenta Colorado. El tàndem de comissaris hi afegeix que el mateix es pot dir de la majoria de museus, 35, on també van anar a parar un piló de peces d’origen incert. A Catalunya, només han fet la feina els museus de Granollers i de Mataró. “És una ferida del franquisme sense cicatritzar”, conclouen Colorado i Mateos.

La UB, doncs, obre camí. Aquí hi van entrar, aquell 1942, 29 béns, entre pintures, escultures i objectes d’orfebreria i indumentària litúrgics. Els sis de què parla la nota d’Ismael Molera es van entregar a la Facultat de Filosofia i Lletres. Els altres 23 es van destinar precisament a la capella on ara es presenta l’exposició, una estança que es va construir acabada la guerra seguint els patrons nacionalcatolitzadors de la dictadura. “Necessitaven dotar-la d’objectes litúrgics i decorar-la amb obres d’art”, explica Mateos. En les fotografies que es feren un cop la capella va ser consagrada, el març del 1945, es poden identificar alguns d’aquests objectes que abans del 1936 havien pertangut a esglésies i a particulars.

La UB continua custodiant actualment onze d’aquestes 29 obres. Les d’orfebreria i tèxtil es van esfumar de l’edifici en algun moment. Els comissaris no tenen ni idea de què se’n va fer. Les onze que s’hi han mantingut s’han reunit, menys dues, a l’Aula Capella a propòsit de la mostra. Les dues absents són un retrat d’Isabel II a la vista de tothom a la biblioteca de Lletres i una Crucifixió en molt mal estat que està guardada al magatzem.

En realitat, algunes no s’han hagut de desplaçar perquè ja hi són des de sempre (bé, des dels anys quaranta), en aquesta habitació. D’altres al llarg del temps s’han anat reubicant en diferents dependències de la universitat. És el cas de l’estrella de l’exposició, una escultura del Sagrat Cor de Josep Llimona que, en principi, quan va arribar, es va col·locar a la porta central de la planta noble i més tard es va traslladar a l’Aula Capella.

I per què és l’estrella? Doncs perquè gràcies a la recerca dels dos comissaris per fi se sap qui era el seu amo: el Foment de la Pietat Catalana. Mateos l’ha identificat en imatges antigues, emplaçada al pati, al capdamunt de l’escala principal de la seu d’aquesta entitat, al número 9 del carrer de Duran i Bas. L’escultura de Llimona va ser una de les moltes possessions culturals del Foment de la Pietat Catalana que van passar la guerra en els dipòsits de la Generalitat. “Però aquesta en concret hi va arribar com a procedència desconeguda. Els responsables de l’entitat sempre es van pensar que l’havien destruït. I no: era i encara és a la UB”, anota Mateos, que ha intentat, fins ara sense èxit, contactar amb els seus successors, els tutors de la Biblioteca Balmes. Si volen, poden reclamar-la per reintegrar-la al seu espai.

L’enigma persisteix en les altres deu obres que atresora la universitat. No se sap de qui era la còpia de la Sagrada Família de l’ocellet de Murillo, feta per Antonio Estrada a finals del XIX, que va confiscar el Servei de Classificació de Metalls de la Generalitat republicana (algunes pintures, com aquesta, a l’exposició es poden veure del revers precisament perquè els segells oficials que hi tenen enganxats són clau per resseguir els seus periples). No se sap en quin edifici estava penjat el Sant Francesc d’Assís rebent els estigmes, anònim, del segon quart del XVIII, que Mateos va reconèixer en una foto de l’interior del Palau de Pedralbes, magatzem republicà. I no se sap en quin menjador celebraven el Nadal amb La continència d’Escipió, oli atribuït a Luca Giordano, la firma més potent del lot de 29 que va rebre la UB. Aquesta pintura està en procés de restauració. I, com totes les altres, potser algun dia es trobarà amb els descendents (la tercera o ja la quarta generació) del propietari legítim. Potser.