cinema / Drama
Àlex Monner, un ‘bàrbar’ pausat i en trànsit
Àlex Monner (Barcelona, 1995) ha complert enguany 30 anys i ja en fa 14 que el vam conèixer fent de Lleó, el protagonista de Polseres vermelles. “No cada dia, però un cop cada tres dies em surt el tema –comenta en una entrevista a El Punt Avui–. No em cansa, però és veritat que ja estic anestesiat d’aquest projecte. Me n’han parlat tantes vegades que se m’han acabat les cares per posar.” Ell considera, però, que el projecte clau de la seva carrera va ser Herois: “És la primera pel·lícula que vaig fer, no tenia ni idea que seria actor. Em va canviar la vida moltíssim. Em van triar en un càsting d’escola, va ser molta casualitat.” Recorda bé aquell any, el 2009: “Va ser un abans i un després en la meva vida. Els meus pares s’havien separat feia dos mesos, el Barça va guanyar sis títols... Això pot semblar una ximpleria, però per a un nen d’aquella edat, que l’equip de la seva ciutat ho guanyi tot... A mi em va marcar. I a sobre vaig fer la meva primera pel·lícula. Aquell any es va acabar la meva infància. Va ser la frontissa entre la infància i l’adolescència, claríssim, als 14 anys. La primera meitat de l’any va ser com l’últim moment en què vaig ser un nen, i la segona part de l’any va ser un canvi d’etapa, clarament. Sempre ho penso, aquell any va ser molt fort.”
Per si fos poc, entre la primera i la segona temporada de Polseres vermelles va rodar Els anys salvatges (2013), que li van fer guanyar el Gaudí i el premi al millor actor de Màlaga, i li va valer una nominació als Goya. “M’agrada pensar que un premi és un esglaó més que et permet arribar a personatges interessants. Mentre això continuï passant, jo feliç”, comenta. Aquest any, a Màlaga, ha guanyat un altre premi, el d’actor secundari, per La fúria.
Personatge atrapat
Ha explorat territoris nous: “Sens dubte, és un dels personatges amb els quals m’he hagut d’allunyar més de tot el que havia fet fins ara. No sé si diria allunyar-lo més de mi o de la meva trajectòria, però encarar el Sergio va ser un plaer, perquè és un paio tan tranquil, tan deslligat de tot... És una persona sense gaires aspiracions. Sempre vam plantejar el Sergio com un personatge molt poc ambiciós, que estava còmode amb la posició que li havia tocat i amb la vida que tenia.”Els debutants Javier Barbero i Martín Guerra són els directors de Los bárbaros i signen també el guió, inspirat en la crisi econòmica iniciada el 2008. “És un dels millors guions que he llegit. Vaig entrar-hi directe. Em va encantar tot: el guió, el personatge, els dos directors, des d’on es feia la pel·lícula... El Javier i el Martín són dues persones que no sé si diria que són outsiders, però sí que tenen un tarannà molt semblant al de la pel·lícula que han fet. No tenen cap pretensió de molar i, alhora, molen més que ningú.”Justament relaciona el títol amb aquesta condició d’outsiders dels protagonistes: “Jo crec que Los bárbaros ve precisament perquè són uns outsiders que estan fora de qualsevol tipus d’activitat econòmica. I això crec que en el món d’avui dia, els converteix en uns bàrbars. No tenen ni ofici ni benefici, estan allà penjats en aquests llimbs tan anticapitalistes. Són persones que tenen temps per avorrir-se, per no guanyar ni un euro. De fet, hi ha un moment en la pel·lícula en què hi ha uns obrers treballant i ells els criden «Burgesos!», perquè estan per sota dels obrers, és una cosa extrema.”
Àlex Monner va dirigir el 2019 el curt Un chico cualquiera. Rosario sólo hay una, i prepara el seu primer llargmetratge, un projecte pel qual va guanyar el primer premi de l’Atlàntida Mallorca Talents Lab. “Em ve molt de gust dirigir pel·lícules. Tinc aquest projecte de llargmetratge desenvolupant-se que m’està portant molts maldecaps i moltes alegries també. Es diu Parts Gael. Gael és el nom del protagonista i Parts... fa referència a diferents parts. És un títol una mica suggeridor, abstracte.” Intentarà no ser-ne el protagonista. El descriu com “un drama de tota la vida que, tant de bo, en el moment que la faci, tingui certs aires de gènere”. “No me l’imagino com el típic drama intimista, costumista, naturalista, sinó que me l’imagino estèticament una mica més obert i que explori també altres gèneres. L’escric amb la Gemma Blasco, que és la directora de La fúria.”