La bellesa, la bondat i la veritat

La celebració de la Diada Pau Casals 2025, dimecres al Palau de la Música Catalana, va portar-nos un recital que recordarem durant molts anys. I no pas perquè aquesta celebració no hagi portat fins ara a destacats i importants violoncel·listes de l’actual panorama com ho són Pablo Ferrández, Mischa Maisky, Sol Gabetta, Daniel Müller-Schott, Gautier Capuçon o Steven Isserlis, sinó perquè aquesta vegada va anar trufada d’una veritable lliçó de música de cambra. De les de veritat. I és que el convidat d’enguany, el violoncel·lista noruec Truls Mørk (Bergen, 1961) es va presentar acompanyat del seu partner artístic, el pianista també noruec Håvard Gimse (Kongsvinger, 1966) per oferir un programa on destacaven en el programa la presència de les Sonates per a violoncel i piano en la menor de Cèsar Franck (1822-1890) –en la versió per a l’instrument de Jules Delsart, autoritzada pel propi compositor– i, especialment, la Sonata per a violoncel en la menor d’ Edvard Grieg (1843-1907), nascut a la mateixa ciutat que Mork. Moltes són les reflexions i càbales que s’han fet de com interpretar la música d’aquest compositor tan inspirat. Però més enllà de les paraules, bo és haver escoltat com van interpretar aquesta obra aquests dos intèrprets, per cert una obra que Pau Casals havia interpretat acompanyat pel mateix compositor, per adonar-se com tota ella era una invitació a la descoberta d’un paisatge sonor que sembla ser la materialització sensible dels paisatges noruecs i que Grieg explicitava sempre en les seves obres. Abans, però, vam tenir temps de submergir-nos per les profunditats de l’ànima romàntica de la mà de les Fantasiestücke, Op. 73 de Robert Schumann on Mørk va ser capaç de dotar de la profunditat i bellesa sonora per ordir el característic món sonor de somieig (fantasia) del compositor d’Zwickau.

La Pièce, opus 39 d’Ernest Chausson (1855-1899) i l’esmentada Sonata de Cèsar Franck van acabar de cloure un concert d’una intensitat i musicalitat de la que feia temps aquest cronista no escoltava. El secret? Sens dubte la relació artística entre els dos intèrprets des de fa més de vint anys que fa possible que no estiguem parlant d’un gran violoncel·lista acompanyat d’un bon pianista, sinó d’haver sabut erigir una nova entitat sonora on la dualitat instrumental es transforma en una unitat que ens parla dels grans transcendentals tan anhelats i estimats sempre per Casals: la bellesa, la bondat i la veritat.