Contes d'infants per a adults

El tite­llaire argentí Javier Villafañe (1909-1996) va recórrer Cas­te­lla i Lleó i Aragó als anys vui­tanta i a cada escola on actu­ava dema­nava als nens que escri­vis­sin un conte. Milers de con­tes més tard els publicà en forma de lli­bre. La com­pa­nyia ara­go­nesa Viri­di­ana n'ha fet una tria de 600 per pujar-los a l'esce­nari. És Villafañe con­ver­tit en tite­lla qui ini­cia l'espec­ta­cle, dei­xant pas a les cinc actrius que ani­ran inter­pre­tant les històries. La posada en escena és aus­tera, el blanc és el color pre­do­mi­nant, fins i tot en el ves­tu­ari, i només hi ha espai per a la paraula i, en deter­mi­nats moments, per a la presència d'algun objecte o per al joc audi­o­vi­sual. Aquest és un espec­ta­cle de justa mesura, sen­zill, sense pre­ten­si­ons, que agra­darà a tot tipus de públic perquè del que es tracta és de sub­mer­gir-se durant una hora en l'uni­vers infan­til pas­sant-ho la mar de bé. La ingenuïtat, la cru­el­tat, la innocència i l'estu­pe­facció davant el món des­per­ten la sor­presa i la ria­lla del públic. La ima­gi­nació no té límits. Assas­si­nats, jocs, altres uni­ver­sos, prin­ce­ses i cas­tells, per­so­nat­ges lite­ra­ris com ara Don Qui­jote van des­fi­lant a les mans d'unes intèrprets lliu­ra­des a la causa de la peça coral. I no sem­pre amb els finals clàssics. Hi ha qui es per­met aca­bar amb aquell «i es van casar» afe­gint-hi i «com no tin­gue­ren fills van viure tran­quils i bé». O des­mi­ti­fi­cant el mal­vat drac, que, davant les quei­xes d'un rei pobre perquè volia endur-se la prin­cesa, «per no escol­tar lamen­ta­ci­ons se'n tornà a la seva cova».