El rei desmesurat

En els con­certs de les grans estre­lles del rock i del pop tot el que passa dalt l’esce­nari és gai­rebé tan impor­tant com la música. I si no que l’hi diguin a un amant dels espec­ta­cles de gran for­mat com Elton John, que ahir al ves­pre va por­tar al Palau Sant Jordi un dels mun­tat­ges més espec­ta­cu­lars dels que han pas­sat pel recinte bar­ce­loní.

A les nou en punt, sobre una estre­lla de llums de neó que pre­si­dia l’esce­nari, es va des­co­brir el llu­entíssim piano ver­mell que dóna nom a la gira The Red Piano. Amb la seva indu­mentària carac­terística: camisa i ulle­res de con­junt amb el piano i jaqueta negra llarga gai­rebé fins als peus amb un dibuix a l’esquena que repre­sen­tava el mateix Elton John sobre un coet, el pri­mer que va fer la veri­ta­ble estre­lla de la nit va ser acos­tar-se a salu­dar el públic de les pri­me­res files, la mit­jana d’edat del qual pas­sava dels qua­ranta i gai­rebé vore­java els cin­quanta.

Els pri­mers com­pas­sos al piano de Ben­nie and the jets començaven a sonar... “És increïble tor­nar a ser a Bar­ce­lona, és una gran ciu­tat”, deia el can­tant britànic per inten­tar gua­nyar-se una mica més un públic que, en rea­li­tat, ja tenia a la but­xaca. I ja no hi va haver treva fins al final. Cada tema que inter­pre­ta­ven Elton John i la seva banda anava acom­pa­nyat per unes imat­ges sur­re­a­lis­tes pro­jec­ta­des en una enorme pan­ta­lla que anava de punta a punta de l’esce­nari, una esce­no­gra­fia dis­se­nyada pel seu amic i con­tro­ver­tit fotògraf David LaC­ha­pe­lle, que el mateix Elton John ha des­crit com a “bri­llant, hor­tera i plena de colors”. Tot feia intuir, doncs, una vet­llada real­ment kitsch i, al final, la des­me­sura va aca­bar reg­nant a l’esce­nari de Sir Elton John amb uns pits i unes cui­xes feme­ni­nes infla­bles i uns plàtans de dimen­si­ons incal­cu­la­bles, a més d’uns glo­bus enor­mes de colors que van llançar al públic durant la versió del Pin­ball wizard de The Who.

Phi­la­delp­hia fre­e­dom, Daniel, Beli­eve i Rocket man van merèixer les pri­me­res ova­ci­ons. Ni en un moment com aquest vam poder pas­sar per alt que en un altre punt de la ciu­tat s’estava jugant un par­tit de la Cham­pi­ons, ja que un espec­ta­dor va tirar a l’esce­nari una samar­reta del Barça que por­tava el seu nom. Després van venir les seves pre­fe­ri­des Some­one saved my life tonight, Goodbye yellow brick road i Nikita en soli­tari, només Elton John i el piano ver­mell, amb la qual va demos­trar que pot­ser ja no és el de les dècades dels 70 i 80, quan va començar, però que con­serva tot el poder en la seva veu.

Ahir al Sant Jordi el públic tam­poc va tro­bar a fal­tar temes com Don’t let the sun go down, Sorry seems to be the har­dest word, Candle in the wind i I’m still stan­ding, un bon recor­re­gut pels més de qua­ranta anys de car­rera que va aca­bar –sense dret a bisos– amb Your song també en soli­tari, amb la qual va voler expres­sar l’amor que sent pel públic. Totes elles són cançons que for­men part de l’ima­gi­nari col·lec­tiu de més d’una gene­ració, i que per més vega­des que les hagis sen­tit, Elton John encara acon­se­gueix que sonin fres­ques. Tot un reci­tal que fins i tot els menys entu­si­as­tes del can­tant sabrien apre­ciar.