El nou 'look' de Jaume I

Quan Jaume I va enge­gar la con­questa de Mallorca, tenia 19 anys. Les poques imat­ges que en conei­xem no s’adi­uen amb aquell jove que va ence­tar l’expansió cata­lana, una reei­xida empresa que li faria gua­nyar el sobre­nom de Con­que­ri­dor. L’anàlisi de la seva capa­ci­tat mili­tar, i la reno­vació de la ico­no­gra­fia que l’envolta, són els objec­tius de l’obra Els exèrcits de Jaume I, pri­mer número de la col·lecció Pole­mos de l’edi­to­rial Duxelm, dedi­cada a temes bèl·lics d’història de Cata­lu­nya. Els pròxims títols seran sobre l’avi­ació repu­bli­cana a la Bata­lla de l’Ebre i els fuse­llers de mun­ta­nya durant la Guerra de Suc­cessió.

Xavier Hernàndez, direc­tor del pro­jecte –impul­sat des del Grup de Didàctica del Patri­moni (Dipa­tri) de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona– i coau­tor d’aquest pri­mer títol jun­ta­ment amb el dibui­xant i docu­men­ta­lista Fran­cesc Riart i l’engi­nyer i his­to­ri­a­dor Xavier Rubio, situa l’obra com l’intent de bus­car una nova imat­ge­ria epi­co­re­a­lista, a par­tir de les dades dis­po­ni­bles, del més miti­fi­cat dels monar­ques cata­lans, autèntic pare de la pàtria. Si d’una banda l’obra de Jaume I és un assumpte recur­rent de la his­to­ri­o­gra­fia cata­lana, de l’altra s’ha pres­tat poca atenció a un dels ele­ments dis­tin­tius del seu reg­nat: el ves­sant mili­tar. El lli­bre, que es pre­sen­tarà el dia 15 d’abril al Museu d’Història de Cata­lu­nya, no pretén ser-ne un estudi exhaus­tiu, sinó obrir camí i sobre­tot ampliar el cor­pus d’imat­ges.

La nova pro­posta ico­nogràfica s’ha fet a par­tir de les poques dades i il·lus­tra­ci­ons que es conei­xen, bàsica­ment el Lli­bre dels fets, la Crònica de Des­clot i les pin­tu­res murals coetànies del Tinell, el Palau d’Agui­lar del car­rer Mont­cada de Bar­ce­lona i el cas­tell d’Alcanyís, a l’Aragó. Algu­nes imat­ges de còdex, mini­a­tu­res i pin­tura reli­gi­osa com­ple­men­ten la docu­men­tació. Amb aquesta base, s’ha bus­cat enri­quir l’ima­gi­nari sobre el Con­que­ri­dor i les seves hosts guer­re­res. El sis­tema usat ha estat l’efec­tista Matte Pain­ting, que tre­ba­lla digi­tal­ment amb imat­ges de qua­li­tat fotogràfica i pro­por­ci­ona una estètica cine­ma­togràfica.

Un bon estra­teg
“Jaume I no va ser un gran llui­ta­dor, sinó un bon orga­nit­za­dor, un estra­teg. Al mateix Lli­bre dels fets explica que a la bata­lla de Por­topí, a Mallorca, anava dar­rere els exèrcits. I al setge de Madyna Mayurca, ciu­tat molt ben for­ti­fi­cada, no s’arrisca mai, és pru­dent”, explica Hernàndez, que també des­taca la cone­guda capa­ci­tat del rei per sumar un ampli exèrcit a les seves cam­pa­nyes, quan això supo­sava impli­car el frag­men­tat món nobi­li­ari medi­e­val, cadas­cun amb els seus interes­sos, i més tenint en compte la seva situ­ació fràgil: un joveníssim rei, amb una infan­tesa difícil i que, per tant, ho havia de demos­trar tot.

L’obra, més que la des­cripció de les cam­pa­nyes de Mallorca i València, fa la radi­o­gra­fia dels exèrcits de Jaume I amb tots els ets i uts. Així com, en ter­mes gene­rals, es pot dir que no hi havia endar­re­ri­ment res­pecte als exèrcits euro­peus de l’època, en el camp naval, per exem­ple, s’estava una mica per davant, fet que a la llarga faria que la Corona d’Aragó acabés impo­sant la seva supe­ri­o­ri­tat al Medi­ter­rani occi­den­tal.

Com la resta del món feu­dal cristià, la soci­e­tat cata­lana estava abo­cada a la guerra i, per tant, tenia un poten­cial mili­tar supe­rior al del món anda­lusí, menys pro­fes­si­o­na­lit­zat en el camp mili­tar: “Per exem­ple, i perquè s’enten­gui, els cava­llers de Jaume I era com si mun­tes­sin una Har­ley Davin­son. Tant ells com els cavalls ana­ven molt més ben equi­pats”. El fana­tisme dels cava­llers dels ordes mili­tars era un altre fac­tor que mar­cava la diferència. D’almogàvers n’hi havia de cata­lans, esclar, però també de cas­te­llans o anda­lu­sins. Però bé, en tot cas, l’obra se cen­tra en els exèrcits del Con­que­ri­dor, no dels seus ene­mics.

Cava­lle­ria i infan­te­ria
Tot i la supe­ri­o­ri­tat de la cava­lle­ria, amb la llança i l’espasa com a armes de ban­dera, durant el segle XIII la infan­te­ria comença a gua­nyar pes, també en el cas de Jaume I. La hipòtesi del lli­bre és que les tro­pes a peu del Con­que­ri­dor es divi­dien en tres. Els sol­dats amb escut i espasa, els balles­ters (la ballesta va ser molt popu­lar aquí i mai va ser suplida per l’arc, més usat a Angla­terra, sobre­tot al segle XIV) i els piquers (o llan­cers). Segu­ra­ment aquests cos­sos pro­ve­nien de les milícies de les ciu­tats. Pel que fa a la ballesta, tenia una gran pre­cisió en una distància de 200 o 300 metres, però només podia fer dos dis­pars per minut.

Al cos­tat d’aquesta infan­te­ria més regu­lar, i com a tro­pes a peu, també van anar aga­fant rellevància els mer­ce­na­ris almogàvers, ide­als com a for­ces d’avant­guarda o explo­ració. Tal com explica l’obra, ana­ven ves­tits i armats molt lleu­ge­ra­ment, gai­rebé només amb un col­tell o espasa curta, una llança i un parell de dards llancívols.
Altres sin­gu­la­ri­tats cata­la­nes eren, per exem­ple, l’ús de la cer­ve­llera –casc semi­esfèric–, pin­tada amb els senyals heràldics, que donava als cava­llers cata­lans un cert aspecte arcaïtzant i que va con­ti­nuar sent usada fins ben entrat el segle XIV.