Déus i dimonis a Cannes

Can­nes ha estat aquest any, més que cap altre, un fes­ti­val de gèneres. La jor­nada d’ahir ho va tor­nar a posar de mani­fest amb dues pro­pos­tes total­ment opo­sa­des. Ken Loach va pre­sen­tar una comèdia dramàtica i rea­lista que gira al vol­tant del fut­bol, i compta amb un antic déu del joc, Éric Can­tona, entre els pro­ta­go­nis­tes. A l’altre extrem, Lars von Trier pro­posa una bai­xada als inferns amb la pel·lícula de ter­ror Antich­rist.

Reti­rat del fut­bol des de fa anys, Can­tona és defi­nit per Loach com un per­so­natge “ori­gi­nal, bri­llant, amb un espe­rit viu, pers­picaç i sen­si­ble”. Ja havia fet peti­tes incur­si­ons al cinema, però Looking for Eric és sens dubte la seva pel·lícula més impor­tant: la idea ori­gi­nal és seva, i el seu paper no és gaire llarg, però és fona­men­tal per a la trama. El títol fa referència tant al nom del juga­dor (que fa d’ell mateix) com al del pro­ta­go­nista, un home sepa­rat, amb dos fills ado­les­cents que es com­pli­quen la vida amb una banda cri­mi­nal. Can­tona se li apa­reix, com si fos una presència fantàstica, i li dóna con­sells per sor­tir dels car­re­rons sense sor­tida de la seva vida. “La pel·lícula podia haver estat una tragèdia –va dir Loach–, però vaig pre­fe­rir posar-hi una mica d’humor. Una comèdia és una tragèdia amb final feliç”.

Loach creu que “és amb el tre­ball en equip que es tri­omfa, i això val tant per al fut­bol com per al cinema”. Can­tona va com­pa­rar la feina de Sir Alex Fer­gu­son, el seu entre­na­dor al ManU, i la del direc­tor anglès. “Tots dos són per­so­nes molt humils”, va des­ta­car, i va vati­ci­nar que el seu exe­quip gua­nyarà la Cham­pi­ons la set­mana vinent.

Looking for Eric compta amb un guió enginyós que enllaça molt bé la història per­so­nal amb el món del fut­bol. Però sem­bla més cri­dada a mar­car una fita en la popu­la­ri­tat del direc­tor (és la cinta de Loach que surt amb més còpies a Gran Bre­ta­nya) que a pro­por­ci­o­nar-li una segona Palma d’Or.

Entu­si­asme i indig­nació
“¿Ens pot expli­car per què ha fet aquesta pel·lícula?”, li va enge­gar un peri­o­dista britànic a Lars von Trier, tot just començar la roda de premsa del seu nou film, Antich­rist. Visi­ble­ment nerviós, Von Trier va res­pon­dre: “No m’he d’excu­sar per fer les meves pel·lícules. Les faig per a mi, no per satis­fer les audiències”. Va ser el moment més tens de la pre­sen­tació del film a Can­nes. Diu­menge a la tarda, en la pri­mera pro­jecció davant la premsa, es va sen­tir de tot: ria­lles ner­vi­o­ses, aplau­di­ments, crits i xiu­lets... En resum, Lars von Trier no va dece­bre: sem­pre ha des­ta­cat per no dei­xar indi­fe­rent ningú; pot mera­ve­llar el públic o ser odiat pro­fun­da­ment. Amb Antich­rist, film de ter­ror pro­ta­go­nit­zat per William Dafoe i Char­lotte Gains­bourg, ha acon­se­guit les dues coses.

El direc­tor danès com­para diri­gir un film de gènere amb un cui­ner que pre­para un plat clàssic, com el ros­tit de porc. Es basarà en la recepta, però si es tracta d’un cui­ner cre­a­tiu, hi posarà el seu toc per­so­nal. Així ho fa a Antich­rist, la història d’un matri­moni trau­ma­tit­zat per la mort en un acci­dent domèstic del seu nadó. L’home és psi­co­te­ra­peuta, i pro­posa a la dona d’anar a pas­sar un temps a una cabana enmig del bosc per afron­tar les seves pors i superar els atacs d’angoixa que pateix.

Von Trier no busca l’ensurt fàcil, ni els trucs barats del cinema de sèrie B: pre­fe­reix explo­rar les pors més atàviques de l’ésser humà, i no dubta a mos­trar la violència i el sexe explícit per tras­lla­dar l’angoixa al pati de buta­ques. Se’n surt prou bé: Antich­rist supera de bon tros la mit­jana de qua­li­tat del gènere, i és una obra ori­gi­nal fins i tot en el con­text de la vari­ada fil­mo­gra­fia del cine­asta. Però convé que l’espec­ta­dor tin­gui una idea clara del que anirà a veure. Dos exem­ples: hi ha una muti­lació geni­tal i la per­fo­ració d’una cama amb una bar­rina.