Àlex Rigola regna als Max

Àlex Rigola tindrà, final­ment, un premi Max al seu des­patx del Tea­tre Lliure. La gala dels pre­mis esta­tals de tea­tre, cele­brada ahir a Las Pal­mas de Gran Canària, va allar­gar la catifa ver­me­lla a 2666, l’adap­tació de la novel·la de Roberto Bolaño estre­nada al Fes­ti­val Grec del 2007. El premi al millor espec­ta­cle tea­tral del 2008 va ser la justa recom­pensa a un mun­tatge de cinc hores de durada i una feina titànica de mesos de Rigola i Pablo Ley per fer pos­si­ble que l’obra del mala­gua­nyat autor xilè –resi­dent a Cata­lu­nya– pogués pujar a l’esce­nari.

La gala dels pre­mis Max de tea­tre ator­gats per la pro­fessió, però, va començar sense gai­res notícies posi­ti­ves per a les com­pa­nyies cata­la­nes. La com­pa­nyia madri­le­nya Ani­ma­la­rio es va endur qua­tre Max per l’espec­ta­cle Arge­lino, ser­vi­dor de dos amos (millor adap­tació, millor empresa, millor pro­ta­go­nista i millor direc­tor d’escena); La tor­tuga de Darwin va pre­miar Juan Mayorga com el millor autor, i Car­men Machi com a millor actriu... La presència cata­lana era nota­ble a les nomi­na­ci­ons, però sem­blava que les expec­ta­ti­ves aca­ba­rien en no res. Ni Après moi, le deluge, de Lluïsa Cunillé, ni Tirant lo blanc, de Calixto Bieito, per posar dos exem­ples de solvència, s’endu­ien res. Comp­taríem Car­na­val, de Jordi Gal­ce­ran, que pre­mi­ava una esplèndida Noe­lia Noto com la millor actriu... en cas­tellà! Fins i tot el Tirant va veure reduïdes a dos pre­mis les vuit nomi­na­ci­ons, i totes dues amb un nom, Car­les San­tos, premi a la millor direcció musi­cal i a la millor com­po­sició musi­cal per a espec­ta­cle escènic. Però a poc a poc la nit es va anar girant: Carol López com a autora i Paul Ber­rondo com a actor s’endu­ien dos Max per Ger­ma­nes, un espec­ta­cle encara de llarga vida que aviat tor­narà a La Villar­roel. “Quan aca­bem ani­rem a Madrid amb la versió cas­te­llana”, ens con­firma el basc-català Ber­rondo, satis­fet.

Les estre­lles del Cuyas
Però si és cert allò que el gust més bo s’ha de guar­dar per al final, no ens podem quei­xar:  Sol Picó, que hores abans ens comen­tava que “He d’anar a assa­jar per fer unes pre­sen­ta­ci­ons”, s’empor­tava molt més: el Max al millor espec­ta­cle de dansa per Sirena a la plancha. I Àlex Rigola com a millor direc­tor se sumava al gran premi de la nit: millor espec­ta­cle de tea­tre per a 2666,  “una obra que explica històries i parla de l’ésser humà i de com hem d’enten­dre l’ésser humà, en parau­les del direc­tor del Tea­tre Lliure.

El tea­tre Cuyas de Las Pal­mas de Gran Canària bri­llava com no podia ser d’una altra manera: ahir a la nit va cele­brar els 10 anys d’existència pre­ci­sa­ment aco­llint l’entrega dels Pre­mis Max de Tea­tre, els més impor­tants de l’Estat espa­nyol en aquesta dis­ci­plina artística que, per pri­mera vegada, sor­tien de la Península. Cadas­cuna de les edi­ci­ons –aquesta és la dot­zena– ha tin­gut un gènere escènic com a fil con­duc­tor de la gala. Aquest any ha estat el tea­tre inde­pen­dent i l’humor. Focus, que s’encar­rega del dis­seny de l’espec­ta­cle i la pro­ducció des de fa cinc anys, va con­fiar la direcció escènica a Yllana, que ha tri­om­fat al Romea al febrer-març: “Hem optat per fer un espec­ta­cle jove i dinàmic i Yllana són els ide­als, perquè  conei­xen molts grups que res­po­nen a aques­tes carac­terísti­ques”, expli­cava Jordi González, direc­tor de con­tin­guts de Focus. 

Òscar Mira­lles, coor­di­na­dor per la SGAE, l’enti­tat àrti­fex de la gala, ho con­fir­mava: “Yllana s’han fet a ells matei­xos, són tot un símbol del tea­tre inde­pen­dent, com La Cubana, o Los Goli­ar­dos”, deia, alhora que des­taca la bona pen­sada d’haver esco­llit Las Pal­mas per a l’edició: “Aquí hi ha molts grups inde­pen­dents i ha anat bé, perquè ha fomen­tat la tro­bada i inter­canvi entre els pro­fes­si­o­nals” . L’espai escènic de Paco Azorín s’aco­mo­dava per­fec­ta­ment a l’espe­rit jove de la festa: una cons­trucció metàl·lica amb unes aco­lo­ri­des parets de gra­fit amb cin­tes perquè cami­nes­sin els actors.

Home­natge a Paco Rabal
La gran festa de les arts escèniques va enge­gar amb un tri­but a Joan Brossa, autor de la imatge cor­po­ra­tiva, tot un poema escènic, de la que s’ha fet l’esta­tu­eta dels Max: una poma i una màscara.  L’altre tri­but va ser per a Paco Rabal, que va inau­gu­rar el tea­tre fa 10 anys, quan es va tor­nar a obrir després de la remo­de­lació. La incon­fu­si­ble veu de l’actor va res­so­nar per tots els racons del tea­tre i la seva vídua, Asumpció Bala­guer, va recor­dar aque­lla nit “de la qual encara con­ti­nuo veient les estre­lles”. 

Les nomi­na­ci­ons esta­ven far­ci­des de cata­lans. Només Focus havia acu­mu­lat 18 nomi­na­ci­ons. “Algu­nes han de ser nos­tres per força, perquè tenim tots els nomi­nats”, apun­tava González. La pri­mera a rebre la poma va ser Carol López per Ger­ma­nes, l’espec­ta­cle que també va tri­om­far als Butaca. Amb la seva pecu­liar veu enro­ga­llada, va dedi­car el premi al “meu mes­tre”, Pepe Rubi­a­nes. “Em va ense­nyar que havia de fer sem­pre el que m’agra­dava”, va dir.

Alberto San Juan, un dels que van reco­llir els qua­tre pre­mis d’Ani­ma­la­rio, va donar un gir a l’humor que inter­ca­la­ven els pre­sen­ta­dors amb el seu dis­curs: “Zapa­tero, en sin­to­nia amb Aznar, està a punt d’endu­rir la llei per als sen­se­pa­pers, cas­ti­gant-los no només a ells sinó als que en són soli­da­ris”. Va des­ta­car que aquesta no és una guerra con­tra la pobresa sinó con­tra els pobres i va dema­nar que no es tanqués a la presó els top manta que venen per men­jar. En un altre moment, Andrés Lima, direc­tor de la mateixa com­pa­nyia, agraïa que fos­sin els “col·legues” els que els havien pre­miat i va dir: “Es curra molt al tea­tre inde­pen­dent!”.

L’històric Miquel Nar­ros va obte­nir el Premi d’Honor, que s’atorga a una per­sona que al llarg de la seva vida s’hagi dis­tin­git per les seves apor­ta­ci­ons sin­gu­lars. Amb 80 anys a l’esquena, està vital i amb força per fer almenys una obra a l’any. “De vega­des en coin­ci­dei­xen dues, però ves, és perquè toquen el mateix any”, diu. Nar­ros, un home de tea­tre clàssic, ha fet “Shakes­pe­are amb esmòquing i Cal­derón amb camisa i cor­bata, perquè crec que les obres s’han d’acos­tar al moment que està vivint el poble”.