Els ‘tres concerts' de Chick Corea

Chick Corea va excel·lir en vir­tu­o­sisme en el con­cert de diven­dres a l'Audi­tori de Girona. El pia­nista nord-ame­ricà va sor­tir sol a l'esce­nari, amb la seva “petita banda”: ell sol, el piano i tres micròfons enigmàtics, situ­ats estratègica­ment per cap­tar qual­se­vol so harmònic, dels dits o dels peus.

Va ofe­rir un con­cert generós, com­plet, en tres tan­des exqui­si­des. I amb una mitja part, en la qual un afi­na­dor va posar a punt el piano per a una segona part càlida i una ter­cera, una jam ses­sion amb con­vi­dat.

Abans de l'inter­medi, només hi havia il·lumi­nació a l'esce­nari. Des de la represa i fins al final, ens vèiem les cares, com en una sala d'estar. La pri­mera part la va dedi­car als estàndards i va inter­pre­tar peces dels seus tres pia­nis­tes de jazz pre­fe­rits, tot tres immen­sos: The­lo­ni­ous Monk (1917– 1982), Bud Powell (1924–1966) i Bill Evans (1929– 1980). Des­ta­ca­ria la sub­ti­lesa de la versió decons­truïda del Round Mid­night, la prova del nou, una de les peces més espe­ra­des en tot con­cert de jazz, espe­ci­al­ment quan s'invoca el grandiós The­lo­ni­ous Monk.

El públic, que ell va per­ce­bre “tran­quil”, no es va ani­mar fins al final: va inter­rom­pre poc, quasi ni en els moments. A la segona part, va fer dos con­certs. Un de clàssic, en dues tan­des. En la pri­mera, va invo­car el rus Ale­xan­der Scri­a­bin (1872-1915), “autor d'una música per­so­nal, con­tem­pla­tiva i melòdica.” Corea va fer aflo­rar el seu vir­tu­o­sisme d'intèrpret clàssic. Va estar bri­llant en els qua­tre pre­lu­dis que va inter­pre­tar del rus. Va com­ple­tar aquesta tanda amb cinc dels seus Chil­dren's Songs, molt eclèctics.

Quan, per fi, per­duda la ver­go­nya d'expres­sar emo­ci­ons, el públic va escla­tar d'emoció, el mes­tre del piano va anun­ciar una jam ses­sion amb el Niño Josele, virtuós de la gui­tarra fla­menca. Nítid, ele­gant i modern. A Chick Corea, que sem­pre ha nave­gat bé en la fusió, va ini­ciar un diàleg molt potent amb el gui­tar­rista andalús. Van impro­vi­sar al vol­tant d'un parell d'estàndards —My foo­lish heart i Beau­ti­ful Love—, però crec que el moment cul­mi­nant del duel de vir­tu­o­sos es va pro­duir quan van arri­bar a Spain, estàndard modern de Corea, que va sonar diàfan, mera­vellós. I vet aquí haver inti­tu­lat l'espec­ta­cle Solo Piano. An eve­ning of Improv, Stan­dards & Ori­gi­nals.