Si no et veuen, no hi ets

Amb la sere­nor que sem­pre des­til·len els seus arti­cles, Josep M. Espinàs expres­sava a
El Periódico ahir que, “si la sar­dana és el seny de Cata­lu­nya, els cas­te­llers en són la rauxa”. En paral·lel, també reco­llia impres­si­ons de Miquel Bote­lla, segons el qual la decla­ració uni­ver­sal del món cas­te­ller és impor­tant per a la difusió de la cul­tura popu­lar. Impres­si­ons que diuen molt en molt poc espai, i que ser­vei­xen de llum i de guia. Poc espai per res­sal­tar la com­ple­men­ta­ri­e­tat de les coses sense donar cap marge a fal­ses com­petències ni a sus­picàcies amb deix de gelo­sia. Posi­ti­visme, feina, cla­ri­vidència... i, sobre­tot, acció.

Sens dubte que la sar­dana i la cobla merei­xen més quota mediàtica. La faceta estri­ca­ment musi­cal de la cobla ofe­reix molts moments atrac­tius als melòmans, i la sar­dana podria donar força moments d'interès tele­vi­siu en molts dels seus aspec­tes, entre els quals des­taca el sar­da­nisme de com­pe­tició. Els con­cur­sos de les finals naci­o­nals, que estan tenint lloc aquests dies d'una manera inad­ver­tida, merei­xe­rien una atenció mediàtica més intensa, i molt espe­ci­al­ment el de punts lliu­res que tindrà lloc dis­sabte a la nit a Igua­lada. Els dan­sai­res ho posa­ran tot i, si ha de fallar alguna cosa, serà la posada en escena. Els con­cur­sos han evo­lu­ci­o­nat molt len­ta­ment i gens d'acord amb el seu entorn des que el cam­pi­o­nat de Cata­lu­nya exis­teix. Els
ingre­di­ents artístics, els dels dan­sai­res, ja hi són; per tant, només cal endreçar els de l'espec­ta­cle. Només falta l'acció.