Julio Cortés, un gran arabista

Era l'octu­bre del 2002, feia menys d'un mes que havien començat les clas­ses. Un dia, va sonar el telèfon. Em van pas­sar una tru­cada de Julio Cortés. Em vaig que­dar de pedra: l'autor del millor dic­ci­o­nari d'àrab-cas­tellà estava a l'altre cos­tat de la línia telefònica. Un cop es va pre­sen­tar, em va pre­gun­tar si sabia qui era. Jo conei­xia ben poc d'ell: el dic­ci­o­nari, la seva tra­ducció de l'Alcorà, que feia clas­ses als Estats Units. Vaig encer­tar a dir-li que sí, que jo uti­lit­zava el seu dic­ci­o­nari i que l'admi­rava molt perquè em sem­blava una eina impres­cin­di­ble. Havia lle­git al diari que tot just començaven l'aven­tura de l'ense­nya­ment ofi­cial de l'àrab a l'Escola i havia deci­dit rega­lar-nos un dic­ci­o­nari per a la nos­tra bibli­o­teca. Quina sort la nos­tra, la meva, que el pro­fes­sor Cortés visqués a Crei­xell des de la seva jubi­lació! Quan vaig tru­car per agrair-li el seu regal, vaig con­cer­tar-hi una entre­vista a casa seva. Anava a conèixer algú que per mi tenia un mèrit infi­nit, un savi, un ara­bista de veri­tat! Jo estava molt ner­vi­osa: em sen­tia com l'escrip­tor novell que visita l'escrip­tor con­sa­grat. Al cap de cinc minuts d'haver-hi arri­bat, però, els ner­vis van des­a­parèixer. El pro­fes­sor Cortés era un gran ara­bista, un savi, però pri­mer de tot era simpàtic, sen­zill, bona per­sona.

Durant aquests anys, he tin­gut la sort de poder seguir visi­tant-lo i con­rear la seva amis­tat jun­ta­ment amb la de la seva dona, la pia­nista i com­po­si­tora Con­su­elo Colo­mer. Gràcies a la seva gene­ro­si­tat, vaig anar des­co­brint més detalls de la seva vida: que havia fun­dat a Damasc l'ins­ti­tut de cul­tura espa­nyol l'any 1956; que, després de catorze anys a Bei­rut i Damasc, va ense­nyar a la uni­ver­si­tat nord-ame­ri­cana de Cha­pel Hill... Tot un munt de detalls que defi­nien aquell gran home.

I estava jubi­lat de l'ense­nya­ment però no de l'àrab. Des de feia uns quants anys pre­pa­rava un gran dic­ci­o­nari dels ara­bis­mes pre­sents al cas­tellà, francès, italià, anglès, ale­many i rus. I l'estava fent sense ordi­na­dor ni inter­net: amb fit­xes, a mà, com es feien abans les coses. Quin goig de veure al seu des­patx totes aque­lles fit­xes endreçades, escri­tes amb la seva lle­tra petita! I quina por de pen­sar que una bufada de vent podia desen­dreçar-les!

Ens ha dei­xat un gran ara­bista, un tre­ba­lla­dor cons­tant, de poques obres però d'una qua­li­tat i una importància cab­dals. Hem que­dat orfes de refe­rents en aquest ofici nos­tre. Al·lah ma`ak ia usta­ath!