De fantasmes i transicions

La relació del cinema de Clint Eastwood amb els morts, els fan­tas­mes i els espais entre­mig que ens sepa­ren d'ells sem­pre ha estat intensa. Es tracta d'una mena d'invo­cació que porta a una catarsi, sigui apo­calíptica o redemp­tora. Curi­o­sa­ment, quan més vol endin­sar-se en aquest uni­vers que el fas­cina més estranys i pro­vo­ca­dors són els films resul­tants. Ja va ser el cas, dar­re­ra­ment, de L'inter­canvi, on una mare insis­tia inútil­ment a voler recu­pe­rar el seu fill mort, i ara passa també a Más allá de la vida, on tres per­so­nat­ges diri­mei­xen la seva tur­men­tada relació amb els absents. On són? Què se n'ha fet? Com repre­sen­tar-los? Tot això és el que vol res­pon­dre aquesta pel·lícula en apa­rença con­ven­ci­o­nal i pas­sada de rosca, en el fons una de les obres majors d'Eastwood, tan radi­cal i extrema que exi­geix de l'espec­ta­dor una entrega incon­di­ci­o­nal.

Els per­so­nat­ges apa­rei­xen sovint als llin­dars de por­tes i fines­tres, com si espe­res­sin alguna cosa de l'altre cos­tat. També estan sepa­rats per la mateixa nar­ració, que sem­bla resis­tir-se a reu­nir-los. Per això, cons­tant­ment, pas­sem de l'un a l'altre i d'ells a un món des­co­ne­gut on són els fan­tas­mes. En aquesta tran­sició, Eastwood invoca imat­ges d'aquest uni­vers ignot, com si única­ment el cinema fos capaç de donar-los forma, i final­ment arriba a un pacte amb la seva obsessió, com els pro­ta­go­nis­tes, que esdevé una mena de teràpia cura­tiva, d'equi­li­bri dins del caos de la vida i del cinema. Lla­vors ens ado­nem que aquesta és una pel·lícula tes­ta­mentària, la d'un home de 80 anys que també s'acosta al llin­dar amb deli­ca­desa i sen­si­bi­li­tat, amb elegància i calma: amb un dels seus millors tre­balls, en fi.