Premis i somnis

La cerimònia dels Grammy és avor­ridíssima. No hi ha mor­tal que l'aguanti. Aquests senyors i senyo­res de la indústria dis­cogràfica no tenen mesura. La major part de la música que pre­mien no s'ho mereix. I amb la que sona a la gala n'hi ha per ple­gar veles. Una de les poques coses que em van agra­dar va ser l'home­natge que Mick Jag­ger i Rap­hael Saa­diq van retre al des­a­pa­re­gut Solo­mon Burke, un dels pesos pesants del soul que va morir l'octu­bre pas­sat a Ams­ter­dam.

Que Jag­ger surti a escena és un bon senyal. Com també ho és que Char­lie Watts vin­gui a Bar­ce­lona per ofe­rir tres con­certs a Luz de Gas. Unes actu­a­ci­ons que figu­ren al web ofi­cial de la seva agència de mana­ge­ment Rose­bud, però que la direcció de la sala bar­ce­lo­nina encara no dóna per segu­res.

Si la cerimònia dels Grammy és com pren­dre's un somnífer quan es té son, espero que aquest any la dels pre­mis de la Música sigui més entre­tin­guda. Aquests guar­dons de la indústria espa­nyola, orga­nit­zats per la SGAE, entre d'altres, cele­bren enguany la quin­zena edició. La seu encara s'ha de deter­mi­nar. O, si més no, els seus res­pon­sa­bles la man­te­nen en secret. El ter­mini de les vota­ci­ons pre­li­mi­nars per triar els fina­lis­tes ja ha fina­lit­zat.

A les llis­tes d'aquests pre­can­di­dats hi ha un foti­mer de cata­lans que figu­ren en gai­rebé totes les cate­go­ries. Després de l'èxit indis­cu­ti­ble de Pa negre als Goya, és tota una qui­mera pen­sar que un artista del país pugui tri­om­far de la mateixa manera, encara que sigui per sim­pa­tia. Per començar, la música d'expressió cata­lana/valen­ci­ana té un apar­tat propi. I això sig­ni­fica que està des­ti­nada a un gueto. Només els Antònia Font van acon­se­guir tren­car els esque­mes. El somni de gua­nyar en català.