Un pianista finès

Cal elo­giar l'aposta del Palau de la Música per un cicle de piano. Pot­ser per començar amb una bona entrada calia haver esco­llit altres pia­nis­tes més cone­guts del mateix cicle i no pas pre­sen­tar el jove Olli Mus­to­nen. En l'escrit del pro­grama de mà des­ta­quen la seva ori­gi­na­li­tat dient que “està con­vençut que cada actu­ació ha de tenir la fres­cor de la pri­mera vegada”. No sé si per cer­ti­fi­car-ho, però va fer un reci­tal sem­pre amb la par­ti­tura al davant. Hi havia frag­ments que –mal­grat haver-ne fet un enre­gis­tra­ment – sem­blava lle­gir per pri­mera vegada, plens de petits forçaments o sub­tils vacil·laci­ons. Àdhuc la peça de pro­pina la va tocar amb par­ti­tura. L'altra ori­gi­na­li­tat és que, apun­tant-se com quasi tots a aquest cor­rent cle­ri­cal de ves­tir de negre, apro­fi­tava per eixu­gar-se la suor del front no en un moca­dor sinó, amb un movi­ment cir­cu­lar, a la màniga de la camisa.

Nas­cut a Hèlsinki, en la con­fecció del pro­grama sem­blava patir de la síndrome d'Esto­colm ja que va dedi­car-lo només a com­po­si­tors rus­sos. Rússia, que tants anys va ser l'ocu­pant i el veí amenaçador de Finlàndia, nodria doncs el pro­grama que va començar amb unes obres menors de Txaikovski, Les esta­ci­ons, op. 37, en què dedica una peça a cada mes de l'any, encàrrec d'una revista que les publicà men­su­al­ment l'any 1876. Tam­poc els Pre­lu­dis de Rodion Shc­he­drin ni els d'Alek­sandr Scri­a­bin, a part de la seva com­pli­cació, van ele­var el nivell del reci­tal, que va flo­rir en la segona part amb dues altres peces, extra­or­dinàries, de Scri­a­bin: La sonata per a piano núm. 10 op.70 i Vers la flamme, op.72, amb les quals vam acon­se­guir obli­dar que tocava amb par­ti­tura.