Cultura

Quadern d'art

El premi Ciutat de Barcelona a l'arquitectura de la Sagrada Família és més una qüestió de màrqueting turístic que de qualitat arquitectònica

Premi a un ‘souvenir'

Quan ja crèiem que la crisi havia posat fi a l'arqui­tec­tura de l'espec­ta­cle, quan pensàvem que ens havíem des­lliu­rat de l'arqui­tec­tura icònica pen­sada per a les revis­tes, quan alguns esperàvem que el parèntesi de la boge­ria dels arqui­tec­tes estre­lla dei­xa­ria pas a una arqui­tec­tura social, amb arrels en la història i en les neces­si­tats locals, els pre­mis Ciu­tat de Bar­ce­lona pre­mien el major bibe­lot icònic, autista amb les neces­si­tats de la soci­e­tat i egocèntric que tenim a la ciu­tat, la Sagrada Família. Un edi­fici inútil per a la seva funció apa­rent, donar cabuda al culte religiós, en un moment que ja no hi ha demanda catòlica per omplir-lo. Una andròmina que no genera als seus veïns res més que molèsties, que ha inten­tat fre­nar un pro­jecte com el túnel fer­ro­vi­ari amb argu­ments febles i pors atàviques i que forma part del deco­rat tema­tit­zat de Bar­ce­lona que venen els ope­ra­dors turístics.

Cal fer algu­nes refle­xi­ons sobre aquest premi, no com a tal, sinó pot­ser com a símptoma. En pri­mer lloc, per donar els pre­mis es trien jurats i la tria ja forma part de la decisió del premi. Segons quin sigui el jurat, el resul­tat serà un o altre. També cal dir que els pre­mis no estan fets per satis­fer cap col·lec­tiu. Sem­bla una obvi­e­tat però dar­re­ra­ment sem­bla que els pre­mis es fan per als escrip­tors i no per a la lite­ra­tura, per als cine­as­tes i actors i no per al cinema i, en aquest cas, per als arqui­tec­tes i no per a l'arqui­tec­tura. Amb aquesta lec­tura, que uns quants arqui­tec­tes s'hagin moles­tat pel premi no és greu. Els pre­mis són, en prin­cipi, per reconèixer el valor d'una obra o autor i donar-la a conèixer als ciu­ta­dans, cre­ant models d'excel·lència on aquesta soci­e­tat es pugui emmi­ra­llar o tenir com a refe­rents per crear estàndards de qua­li­tat. Pas­sant per alt que l'autor és mort, que fa més de cent anys que es va ini­ciar la cons­trucció, i que el desen­vo­lu­pa­ment actual està posat en dubte per experts en Gaudí, quina excel·lència pre­mien? La de Gaudí? La dels intèrprets de Gaudí? O la de l'arque­bis­bat per haver acon­se­guit que vingués el papa?

Ni per forma

Hem par­lat amb alguns mem­bres del jurat i ens han dit que el valor prin­ci­pal era tota la recerca tec­nològica de les uni­ver­si­tats cata­la­nes per poder desen­vo­lu­par els models geomètrics que han fet pos­si­ble la cons­trucció de la nau cen­tral. Suposo que es podria haver donat un premi a la inno­vació, però és això arqui­tec­tura? També han citat que la cons­trucció ha estat model per a altres de poste­ri­ors. Ima­gi­nem que volen dir el pro­jecte de la nau, perquè la seva cons­trucció té qua­tre dies mal comp­tats. I el pro­jecte, tot i ser de Gaudí, estava en un estat ini­cial. Ell tre­ba­llava molt sobre la marxa i s'ha hagut d'espe­cu­lar per saber com aca­bar l'obra.

El defen­sors de l'obra diuen que les cate­drals de l'edat mit­jana també dura­ven segles i els seus autors morien pel camí. Però aquí tenim uns tècnics que inten­ten “inter­pre­tar” els esbos­sos de Gaudí i “no trair” el seu espe­rit. Posats a con­ti­nuar-la, que li encar­re­guin a un bon arqui­tecte d'ara i que segueixi amb un llen­guatge d'avui. Però això seria trair, no Gaudí, sinó les expec­ta­ti­ves dels turis­tes i lla­vors s'aca­ba­rien els diners per seguir cons­truint.

Ni per con­tin­gut

El que no com­par­tim és el fet de pre­miar una obra perquè hagi tin­gut impacte mediàtic. Les sim­ples dimen­si­ons de la nau fan que sigui impac­tant, és una fórmula que fun­ci­ona des del gòtic, no hi veiem mèrit, més enllà de tro­bar els diners per a la seva cons­trucció. En tot cas, pot­ser merei­xe­ria un premi a la difusió turística de la ciu­tat.

El que s'ha pre­miat és una forma d'enten­dre no aquest edi­fici sinó la ciu­tat. L'arqui­tec­tura ha de ser­vir per faci­li­tar la vida del ciu­tadà, apor­tar solu­ci­ons a les pro­blemàtiques de la vida comu­nitària en una metròpoli moderna. La Sagrada Família, per con­tra, tre­ba­lla en el camp de la sim­bo­lo­gia del poder. Ja no un poder religiós, tot i que es resis­teix la laïcitat, sinó el gran poder de la presència mediàtica glo­bal. I si és ren­di­ble que es facin a Bar­ce­lona tants con­gres­sos de telèfons mòbils o de car­di­o­lo­gia es deu en part a aquesta presència. Però en tot cas, això no és arqui­tec­tura, és màrque­ting.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.