La pèrdua progressiva del patrimoni

El fons de les edi­to­ri­als és sovint un dels pous negres del patri­moni. A la desídia gene­ral pel català cal sumar el trac­ta­ment efímer dels lli­bres. Si publi­ques­sin ara El capi­tal, o l'Ulis­ses de Joyce pati­rien la per­cep­tiva roda de premsa –depèn de l'època de l'any amb els peri­o­dis­tes satu­rats de nove­tats–, i al cap de poques set­ma­nes els exem­plars viat­ja­rien de tor­nada cap als magat­zems de les edi­to­ri­als a l'espera de ser sal­dats o tri­tu­rats. L'esforç que es va fer en altres temps amb col·lec­ci­ons de clàssics com Les Millors Obres de la Lite­ra­tura Uni­ver­sal i Les Millors Obres de la Lite­ra­tura Cata­lana, coe­di­ta­des per Edi­ci­ons 62 i La Caixa, sem­bla haver que­dat desat a les gol­fes de la memòria. Totes dues col·lec­ci­ons van ser diri­gi­des per Joa­quim Molas i ofe­rien una panoràmica prou com­pleta de la lite­ra­tura. La pri­mera va arri­bar als 50 títols i la segona, als 125. Les recor­da­ran per les edi­ci­ons de but­xaca de color verd i marró gro­guenc. Laer­tes acaba de treure una tra­ducció de Gar­gan­tua i Pan­ta­gruel, de François Rabe­lais, en versió d'Emili Olcina. La vam pre­sen­tar com la pri­mera tra­ducció ínte­gra, però cal recor­dar que l'any 1985 Miquel Àngel Sánchez Férriz ja en va fer una de com­pleta per a la MOLU, que dis­sor­ta­da­ment ha que­dat obvi­ada. Tra­duir Rabe­lais és un tre­ball intel·lec­tual de forçuts, que cal­dria no dei­xar de banda. Quan veig els lli­bres menors que es publi­quen, amb la coar­tada de la nor­ma­lit­zació, sem­pre em pre­gunto per què costa tant tenir mate­rial de pri­mera qua­li­tat a l'abast. De la mateixa manera que no ens per­me­tem dei­xar caure les cate­drals i els grans monu­ments, seria impres­cin­di­ble tenir cura dels clàssics. Són el futur.