De militant a mercenari

Hi ha una seqüència pràcti­ca­ment ini­cial de Car­los en què el pro­ta­go­nista, que encara no ha rea­lit­zat les acci­ons que van con­ver­tir-lo en el ter­ro­rista més bus­cat durant els anys 70 i 80 del segle pas­sat, es com­plau en el propi cos reme­nant-se els tes­ti­cles. Va ser just després de ser ope­rat d'un tumor als tes­ti­cles que, a con­seqüència d'una llarga nego­ci­ació entre el govern francès i la junta mili­tar-isla­mista suda­nesa, Car­los va ser segres­tat i dut a París, on con­ti­nua en una presó. Per­do­nin l'expressió, però és com si hagues­sin “aga­fat pels collons” un indi­vidu que, tal com el retrata aquesta pel·lícula, sem­bla fas­ci­nat per la seva viri­li­tat (i per les armes, com una extensió del seu mem­bre) men­tre actua a cops de tes­tos­te­rona. Illich Ramírez Sánchez (nom real de Car­los, inten­sa­ment inter­pre­tat per Edgar Ramírez) és pre­sen­tat, doncs, com un mas­cle potent que pri­mer cana­litza la seva violència a través d'una militància radi­cal i suïcida, però que, per un bru­tal ins­tint de super­vivència, va con­ver­tint-se en un mer­ce­nari con­fu­sa­ment empa­rat en un dis­curs polític. El cas és que Car­los, que s'exhi­beix als cine­mes en una versió que redu­eix a la mei­tat les cinc hores i mitja de la superba sèrie tele­vi­siva, no només és el retrat d'un per­so­natge extrem, sinó el d'una època en què, després del 68, una deter­mi­nada esquerra euro­pea va embo­gir en l'ús de la violència amb unes for­mes que anti­ci­pa­ven les del ter­ro­risme actual, la guerra freda con­ti­nu­ava i començaven a emer­gir els poders islàmics. Alguna cosa, doncs, cueja en el pre­sent des del qual s'ha rea­lit­zat aquest film d'acció que trans­corre a un ritme tre­pi­dant, però s'ha fet amb molta reflexió.