Fent bullir l'olla

Ali­ens a les tem­pes­tes i fugint de les cala­mar­sa­des, Obrint Pas van acon­se­guir que l'Apolo es con­vertís en una olla a pressió en la pre­sen­tació del seu setè disc, Coratge. Un tre­ball en for­mat de lli­bre disc més refle­xiu i madur però sense dei­xar d'apun­tar amb cer­tesa i prémer el gatell sense obli­dar mai els orígens. D'aquest disc van sonar fins a set peces noves que automàtica­ment ja s'han inte­grat en el reper­tori dels valen­ci­ans i que ja eren core­ja­des pel públic, que suava la can­sa­lada en la pit­jor vet­llada perquè s'espatllés l'aire con­di­ci­o­nat de la sala. Obrint Pas és d'aquells grups que ha tin­gut la for­tuna de viure un recanvi gene­ra­ci­o­nal en les pri­me­res file­res dels seus con­certs, un nou públic que ha assi­mi­lat les obres del pas­sat però que fan seves des de la pri­mera escolta el nou mate­rial que el grup els ofe­reix.

Només El país de l'oli­vera i l'inici de Si tan­que els ulls van ser­vir de res­pir rítmic en una nit mar­cada pels sons més revo­lu­ci­o­na­ris. Amb els anys Obrint Pas s'han con­ver­tit en una maquinària ferma, sense fis­su­res i amb les idees clares. Un grup que no va dub­tar a dedi­car No tin­gues por a Patri­cia Heras i a enal­tir el coratge del títol del disc amb cants d'espe­rança però també de lluita. Obrint Pas va dis­po­sar per a l'ocasió de les col·labo­ra­ci­ons de Xabi Arakama tocant la triki­tixa, la gui­tarra acústica de Borja Penyalba i els com­po­nents d'Orxata Sound Sys­tem, que, a més de fer de telo­ners, també els van acom­pa­nyar al final amb La manta al coll.