Poc sovintejats

Una de les carac­terísti­ques de l'ONCA, en la seva for­mació de cam­bra, ha estat la d'ofe­rir reper­to­ris poc sovin­te­jats que man­te­nen l'interès en aquesta hora de música que ofe­rei­xen en el seu cicle anual al Petit Palau. Diven­dres, les peces estel·lars eren dos con­certs per a dues trom­pe­tes solis­tes i orques­tra. L'efi­ci­ent actu­ació de Ricard Casal i d'Ale­xan­dre Bai­get van donar vida a les obres de Jean Bap­tiste Loei­llet i Fran­cesco Man­fre­dini, aquest dar­rer pouant no sola­ment de l'escola vene­ci­ana sinó també de la fran­cesa, tot i estar influïda per Caris­simi, que repre­sen­tava Char­pen­tier. Entre aques­tes dues peces exul­tants, l'ONCA ens va rega­lar un dens Movi­ment de sim­fo­nia en Do menor, obra de joven­tut de Men­dels­sohn, con­si­de­rat per alguns estu­di­o­sos com a Sim­fo­nia núm. 12, d'un sol movi­ment tot i començar amb la indi­cació grave i, com­pas­sos després, pas­sar a alle­gro. El con­cert havia començat amb una versió per a cor­des de la Sonata en Re major, “Le tam­bou­rin” de Jean Marie Leclair, pot­ser la inter­pre­tació menys reei­xida de la ves­prada tot i l'exul­tant alle­gro vivace del dar­rer movi­ment. El con­cert va aca­bar amb una com­po­sició de Ricard Lamote de Grig­non ben adi­ent titu­lada Suite a l'antiga, en què una obra de la pri­mera mei­tat del segle XX inten­tava apro­xi­mar-se al bar­roc com tan­tes d'altres han fet. L'obra és una mos­tra més de la música d'un com­po­si­tor que, a poc a poc, té més presència als con­certs.