La nova pardalera

El duet Cunillé-Albertí ha tor­nat a fer diana amb aquesta rei­vin­di­cació del cafè-con­cert sub­ti­tu­lada amb el nomo­ri­gi­nari del local més emblemàtic del Paral·lel que abans de la dic­ta­dura s'ano­me­nava Petit Mou­lin Rouge. Es va fun­dar com a La Paja­rera Cata­lana(1899), en home­natge als nom­bro­sos par­dals que s'eixo­ri­vien esva­lo­tats gràcies al pa que s'hi donava, i on les vedets excel·lien per la seva pica­resca natu­ra­li­tat i com­pli­ci­tat amb l'espec­ta­dor. Ara la dra­ma­turga més intrèpida del país en fa una evo­cació plena d'humor i bona música. Un quar­tet de corda i una soprano recreen l'època d'or del Paral·lel, amb números de mèdiums ende­vi­nai­res, mímica telefònica, circ ver­bal, vode­vil i una repas­sada del cant folklòric, el cuplet o el cante jondo. En aquest ver­ti­ginós recor­re­gut pel gènere popu­lar de la copla i el zorongo, dels epi­so­dis més picants que feien les delícies durant el pri­mer terç del segle XX, es fa espe­cial esment a l'espec­ta­cle psi­calíptic, que por­tava l'ero­tisme escènic fins als límits de la per­mis­si­vi­tat de l'època, supe­rior a l'actual cro­ada con­tra el nudisme. Maria Hino­josa pro­ta­go­nitza aquesta Carta blanca fresca i vari­ada, enfun­dada en un ves­tit de volants com a can­ta­ora, cuple­tista intel·lec­tual, artista d'acció amb pro­cla­mes futu­ris­tes i dadà, i vul­ga­rit­za­dora d'Hipòcra­tes quan afirma que l'art és llarg, però “la vida és com una escala de galli­ner: curta i plena de por­que­ria”. La soprano can­via de pell i de per­ruca per citar Célia Gámez, Raquel Meller, Jaque­line Baker en una hila­rant mix­tura de cançons i motius: “Que te qui­e­res tu apos­tar que yo tengo una cosita que no tiene Puti­far” o “Los ojos en blanco habéis de poner, por­que una vez pues­tos los ojos en blanco ya no hay más que hacer”.