Noves tradicions

Fa poc vaig por­tar la meva filla a dinar al Flash-Flash. La idea no era només crus­pir-se una truita sinó fer una mica de cul­tu­reta del que és el nos­tre patri­moni cul­tu­ral recent. Perquè el res­tau­rant creat l'any 1970 pel fotògraf Leo­poldo Pomés, junt amb els arqui­tec­tes Fede­rico Cor­rea i Alfonso Milà, és d'aque­lles ico­nes que expres­sen una època però que es man­te­nen actu­als tot i que pas­sin les dècades. Si fos un local de Lon­dres o Nova York de ben segur que els turis­tes cata­lans aju­da­rien a man­te­nir el mite, però com el tenim a tocar el seu caràcter simbòlic es dilu­eix. I cal recor­dar que obres com aques­tes són les que han fet que, per exem­ple, ara es parli de la truita decons­truïda. I no perquè se'n ser­vei­xin d'aquesta mena al local del car­rer de La Gra­nada del Penedès, a Bar­ce­lona. En l'espe­rit dels seus cre­a­dors, que for­ma­ven part del que es va ano­me­nar gauche divine, no es tro­bava només el gest pijo de sofis­ti­car la truita, sinó la consciència que el men­jar, l'estètica, l'inte­ri­o­risme i les referències cul­tu­rals poden anar de bra­cet.

De fet, les imat­ges que encara es poden veure a la paret del res­tau­rant poden evo­car Jean Seberg a la pel·lícula de Godard A bout de sou­fle. En aquest sen­tit, com ha estat amb mol­tes de les seves obres de dis­seny, arqui­tec­tura o inte­ri­o­risme, Alfonso Milá va saber mirar enrere, reco­llir la tra­dició i situar-la en el pre­sent per crear una altra nova tra­dició.