Una obra insatisfactòria

La ferma con­vicció de que el Liceu ha d'afa­vo­rir la cre­ació operística no és en abso­lut con­tra­dictòria amb la neces­si­tat de valo­rar els resul­tats sense un pro­tec­ci­o­nisme con­des­cen­dent. La fita d'Agustí Char­les i Marc Rosich és digna de lloança: acon­se­guir que un tea­tre ale­many com Darms­tadt els estreni dues òperes en català. Llàstima que la més recent, Lord Byron, un estiu sense estiu, sigui una obra insa­tis­factòria en molts aspec­tes. El punt de par­tida, la tro­bada d'un gra­pat de llu­minàries del Roman­ti­cisme anglès al llac Leman, de la qual en sor­ti­rien tex­tos com Frankens­tein i El vam­pir, ofe­ria mol­tes pos­si­bi­li­tats que el lli­bret verbós i sense tremp dramàtic de Rosich des­a­pro­fita, men­tre que la paleta monòtona­ment omi­nosa d'Agustí Char­les agreuja les coses.

El com­po­si­tor man­resà crea un magma orques­tral en oca­si­ons impac­tant, amb metall i per­cussió fent festa grossa, que avor­reix al cap de poca estona pel seu caràcter rei­te­ra­tiu. El trac­ta­ment del cor, evo­cant les veus dels morts a Water­loo o fent d'eco dels pro­ta­go­nis­tes, és la part més atrac­tiva de la par­ti­tura, tot al con­trari de l'escrip­tura abrupta i des­a­graïda dels solis­tes. Assig­nar Lord Byron a un con­tra­te­nor pot subrat­llar la seva ambigüitat, però tal com està escrit, el poeta és un histèric inso­fri­ble i no la figura carismàtica que sub­juga els que l'envol­ten. Almenys, com els seus com­panys, Ger­son Sales va posar tota la carn a la gra­e­lla, amb una dicció cata­lana prou ente­ne­dora. De fet, si el text sovint era incom­pren­si­ble va ser per culpa d'una ampli­fi­cació erràtica i un fra­gor orques­tral exces­siu, la qual cosa no treu mèrit a l'efi­ci­ent direcció de Mar­tin Lukas Meis­ter, men­tre que el mun­tatge d'Alfonso Romero reflec­tia l'ari­desa de la música.

L'actual sis­tema de pro­ducció operístic deixa, per desgràcia, poc marge a l'error, amb la qual cosa les òperes noves s'ho juguen tot a una carta. Les opi­ni­ons expres­sa­des abans són fruit, per tant, d'una sola audició, però tal com estan les coses és més que pro­ba­ble que a Lord Byron li passi el mateix que a les seves pre­de­ces­so­res al mateix esce­nari –D.Q., Gaudí: que no les veu­rem mai més.