Menú per a sibarites

Ahir al ves­pre amb l'espe­rada actu­ació de John Grant pre­sen­tant les cançons de l'acla­mat Queen of Den­mark (2010) es va cloure la vui­tena edició del Fara­day. Una edició que com les ante­ri­ors ha pres­cin­dit de grans noms d'esquer per ofe­rir un menú per a siba­ri­tes que va ser assa­bo­rit des dels ape­ri­tius fins a les postres.

Difícil­ment cap dels assis­tents va poder sor­tir defrau­dat de la lliçó de savoir-faire i pop amb fusta de clàssic del cana­denc Ron Sexs­mith. A aquest alumne avan­tat­jat d'Elvis Cos­te­llo li va fallar el gui­tar­rista, poc es va notar gràcies a una pro­fes­si­o­na­li­tat i a un so fora de sèrie. Fins i tot va sor­pren­dre a tot­hom amb una versió acústica de l'Eres tú, dels Moce­da­des, bus­cant un apro­pa­ment al públic que no li calia ja que els tenia a tots a la but­xaca des del pri­mer acord. La inclusió al pro­grama del francès Arnaud Fleu­rent-Didier va ser una aposta ferma i encer­tada de la direcció del fes­ti­val, amb una bona posada en escena, emo­tiu i apas­si­o­nat però amb certs tics que recor­da­ven massa sovint els també fran­ce­sos Air. Millor balanç va tenir la pro­posta dels també des­co­ne­guts Tom Willi­ams & The Boat amb un rock de to aspre i dur. Una pro­posta dia­me­tral­ment opo­sada al pop bri­llant dels bar­ce­lo­nins Ins­pira.

Stands­till gai­rebé juga­ven a casa i en van sor­tir tri­om­fa­dors. Va ser el con­cert més mul­ti­tu­di­nari amb un directe que és ja un valor segur que tras­passa fron­te­res en cada con­cert. Da Capo van inten­tar reviure una glòria que mai van tenir, men­tre que Emi­lio José va mos­trar-se com una mena d'El Guincho. L'electrònica de traç grui­xut de The Sui­cide of Wes­tern Cul­ture i el punk rock gam­berro i pro­vo­ca­dor d'Els Sur­fing Sir­les van posar la cire­reta.