Vora l'Onyar

Fa poques hores que he cone­gut la mort d'en Miquel Pai­rolí però ja es copsa de manera nítida l'abast que repre­senta la seva pèrdua per a les lle­tres cata­la­nes, i d'una manera par­ti­cu­lar per la lite­ra­tura feta des de Girona. Els qui estàvem al cor­rent de la seva malal­tia, i per tant també al cor­rent de la sere­nor amb què l'ha enca­rat, ens havíem pre­pa­rat per la notícia de la seva mort però no crec pas que haguéssim entès del tot la dimensió del buit lite­rari que dei­xa­ria en Miquel, pot­ser perquè el cap­te­ni­ment per­so­nal amb què l'ha anat omplint paci­ent­ment totes aques­tes dècades, dis­cret i un punt enre­ti­rat dels focus, era més propi de la bai­xada de teló a què al·ludia, de manera memo­ra­ble, en el seu dar­rer arti­cle a El Punt i l'Avui. La pèrdua per a la cul­tura cata­lana és enorme, perquè en Miquel es tro­bava en una madu­resa cre­a­tiva excep­ci­o­nal, com bé ha sabut inter­pre­tar la gran edi­tora i excel·lent per­sona que és la Isa­bel Martí. Ella va ser qui em va par­lar per pri­mera vegada de la malal­tia d'en Miquel i de com l'anava acom­pa­nyant en aquest procés amb un afecte i una soli­da­ri­tat que ahir, quan en vam par­lar per telèfon, em va emo­ci­o­nar.

Però con­fesso que em vaig témer la malal­tia d'en Miquel temps enrere quan, en tor­nar d'una reunió que s'havia allar­gat més del compte i anar cap a casa, em va sem­blar veure la figura sem­pre des­ta­ca­ble d'en Miquel que venia del car­rer del Carme res­se­guint la vora de l'Onyar, amb el seu carac­terístic cami­nar endreçat i obser­va­dor. Era al cap­tard i en intuir que era ell vaig recu­lar i el vaig voler anar a salu­dar, perquè feia temps que no ens havíem vist i el volia feli­ci­tar pel deliciós die­tari Octu­bre (Acon­tra­vent). Ens vam donar la mà i el vaig dei­xar fer el pas­seig vora l'Onyar. Em vaig fixar que estava sos­pi­to­sa­ment prim i tenia un vel amoïnat, que gai­rebé no s'intuïa però que em va fer pen­sar que en Miquel no es tro­bava bé.

Quan la Isa­bel Martí me'n va infor­mar vaig recor­dar aque­lla impressió. I vaig començar a recor­dar, ine­vi­ta­ble­ment, les èpoques en què ens vam conèixer i rela­ci­o­nar més de prop. El recordo per­fec­ta­ment entrant a la redacció vella de l'ales­ho­res Punt Diari per fer-nos a mans el que va ser l'arti­cle que gua­nya­ria, el 1983, el premi Bon­matí de peri­o­disme. I he recor­dat, amb l'ajuda de l'heme­ro­teca digi­tal de l'Ajun­ta­ment de Girona, el repor­tatge dedi­cat als lli­bre­ters a la revista Presència en l'època en què jo m'encar­re­gava de la coor­di­nació dels con­tin­guts de la publi­cació. A la por­tada d'aquell número hi havia una foto magis­tral de l'enyo­rat Pere Rodeja de Can Geli feta per en Joan Cas­tro. El repor­tatge, publi­cat a l'edició del 17 d'abril de 1988, el sig­nava en Miquel Pai­rolí. A l'un el vam home­nat­jar la set­mana pas­sada a la Fon­tana d'Or, amb motiu del segon ani­ver­sari del seu traspàs també pre­ma­tur. A l'altre l'aco­mi­a­da­rem avui, tris­tos però agraïts per la seva obra, pel seu amor al país, al ter­ri­tori i a la ciu­tat de Girona. I els recor­da­rem sem­pre, amb l'orgull dels qui vam tenir el pri­vi­legi de conèixer-los.