Cases natals i simpatia

Dime­cres va ser un gran dia per a Reus perquè es va repa­rar una injustícia històrica: es va col·locar, per fi, una placa al lloc on va néixer Pere Mata, tal vegada l'únic fill il·lus­tre de la ciu­tat que no tenia placa a la casa natal, encara que en aquest cas la casa natal ja faci anys que no hi és, que és el que passa quan s'espon­gen les ciu­tats velles per refor­mar-les, que ens anem que­dant sense cases natals, i per això, doncs, la placa s'ha hagut de pen­jar en una casa moderna. La cro­nista va anar ràpida a l'acte no tant per la placa sinó per obser­var el tipus de ritual que el nou govern local impri­meix en actes com aquest, o sigui, quin n'és el lli­bre d'estil. A veure. Hi va haver tres ora­dors: el Massó del museu, que va fer la necessària sem­blança biogràfica del metge, polític i escrip­tor, del qual enguany es com­pleix el bicen­te­nari del seu nai­xe­ment; Fran­cesc Font de Rubi­nat, pre­si­dent del con­sell d'admi­nis­tració de l'Ins­ti­tut Pere Mata; i l'alcalde Car­les Pelli­cer. De les tres inter­ven­ci­ons va excel·lir la del senyor Font perquè no va par­lar pas gaire de Pere Mata sinó que ho va fer de Prim, un per­so­natge molt més èpic que el seu amic Mata i que, per tant, dóna més joc als dis­cur­sos. Tant que l'ora­dor li va retreure que es “deixés assas­si­nar”. Dóna més joc o no Prim que Mata? Total que el dis­curs del senyor Font va ser­vir per recor­dar que el 2014 tots ple­gats cele­bra­rem joio­sos el bicen­te­nari del nai­xe­ment del gene­ral, com el 2013 cele­bra­rem, també con­tents i ale­gres, el 175è ani­ver­sari del nai­xe­ment de For­tuny, els fills il·lus­tres més insig­nes de Reus. Ens espera, en con­seqüència, una acti­vi­tat cul­tu­ral muni­ci­pal amb un fort regust de necrofília.

Això si no ho atura la deli­cada situ­ació econòmica de l'Ajun­ta­ment, que és de tot­hom sabut que el nou govern s'ha ins­tal·lat en un dis­curs molt negre i que només el pas del temps anirà con­fir­mant o mati­sant (en tot cas, no pas des­men­tint). Sigui com sigui, la cro­nista va poder com­pro­var com serà l'estil que s'impri­mirà en aquest man­dat als actes de col·locació de pla­ques: infor­ma­li­tat i sim­pa­tia. Així, va veure la pode­rosa segona tinenta d'alcalde, Teresa Gomis, comen­tant molt ria­llera al pre­si­dent del Cen­tre de Lec­tura, Xavier File­lla, que no n'hi ha “ni cinc” per a les obres d'ampli­ació de l'enti­tat, obres que, d'altra banda, estan apro­va­des i adju­di­ca­des. No va sem­blar que a File­lla la notícia li fes la mateixa gràcia que feia a Gomis. Però aquest sem­bla que serà el nou sen­tit de l'humor muni­ci­pal. Caldrà acos­tu­mar-s'hi i com més aviat ho fem, millor. En resum, simpàtic l'alcalde, simpàtica la tinenta d'alcalde i simpàtic tot­hom, encara que la cro­nista va notar una mica des­plaçades les soci­a­lis­tes Pallarès i Guaita i va posar falta a la Gar­rido i a la Dosai­guas. I va tro­bar entra­nya­ble la foto final de grup en franca har­mo­nia i ger­ma­nor sota la placa. Va ser un detall simpàtic. En fi.