Tot esperant

Segons Jou­vet, la pri­mera regla del tea­tre és tenir èxit. L'èxit, però, és un pur mis­teri. Aquest mis­teri porta un nom: l'espec­ta­dor. El públic, ho sabem, generós i romàntic com és, ho suporta gai­rebé tot, excepte, pot­ser, l'avor­ri­ment. Caps incli­nats, boques ober­tes, musells fati­gats, cai­gu­des d'ulls i l'angoixa del temps ina­ca­ba­ble... En fi, ja tenim a la vista el Joan Ollé d'enguany.

Tenint en compte que les peces de Beckett tras­puen gran comi­ci­tat ja es fa difícil com­pren­dre que puguin aca­bar pro­vo­cant un enso­pi­ment tan llong i monòton. Com Vla­di­mir i Estra­gon, esperàvem, vaga­bun­de­jant en va a la vora d'un camí, nosal­tres un bon espec­ta­cle, ells Godot. És cert que Espe­rant Godot té una trama repe­ti­tiva, sense cap fet relle­vant i que vol sim­bo­lit­zar el tedi exis­ten­cial i la carència de sig­ni­fi­cat que té la vida humana, però jus­ta­ment és des de l'absurd, a través de l'humor tra­gicòmic i l'atmos­fera onírica, que cal expres­sar-ho. Cal crear per­so­nat­ges estranys però amb prou empa­tia perquè sem­blin nor­mals, un món fet de detalls insòlits on tot ha d'estar en un mateix pla, tant els aspec­tes vitals com els filo­so­fals. Però res d'això s'acon­se­gueix, els diàlegs res­so­nen mecànics, dei­xats caure com perquè sí, amb pics gro­tes­cos d'ope­reta. Sem­bla més aviat una versió pallas­sada, on tot és com de men­tida. És clar que l'espan­tosa esce­no­gra­fia tam­poc hi ajuda gens i només Pepo Blanco sem­bla tras­pun­tar l'enti­tat becket­ti­ana. És ter­ri­ble. Així és la vida...