El Rei de Reis

Diven­dres, a les deu de la nit, pun­tual com pocs, B.B. King va començar el seu espe­rat con­cert als Jar­dins de Cap Roig. Bé, mati­sem: la seva banda ho va fer. Van ser vint minuts cal­cu­ladíssims perquè aquesta agru­pació de músics de pri­mera fila escal­fes­sin l'ambi­ent, sovint fred, que es con­grega en aquest fes­ti­val musi­cal de Cale­lla de Pala­fru­gell. I és que tot estava pre­pa­rat perquè el més gran –en tots els sen­tits– blu­es­man entrés en escena. Als seus gai­rebé 86 anys i amb l'agi­li­tat dis­minuïda, a B.B. King el van haver d'acom­pa­nyar a la cadira on es va seure i no se'n va moure més (tot i que des d'allà no va parar de ges­ti­cu­lar en tot moment). Un procés lent que es va seguir amb tot el públic, entre­gat, dem­peus.

I el Rei de Reis va començar a tocar una intro­ducció ins­tru­men­tal que va ser­vir perquè el gegant del blues pre­sentés la for­mació que ahir el va acom­pa­nyar. I així, ben aviat es va veure que el vell músic, una lle­genda viva de la història de la música, exer­ci­ria més de show­man que no pas de gui­tar­rista, no sabem si can­sat pel con­cert que va ofe­rir el dia abans a Sant Sebastià o perquè real­ment la gira que fa així ho presta. El cas és que vam haver d'espe­rar els pri­mers qua­ranta minuts del con­cert per escol­tar (i dis­fru­tar) de la pri­mera cançó en què B.B. King introduïa la veu, encara por­ten­tosa. Va ser amb I need yo so, per donar pas a Every day I have the blues i un parell de cançons més fins que va pas­sar el que no havia de pas­sar. Les contínues pau­ses que el músic nord-ame­ricà pro­vo­cava per jugar amb els rit­mes i el joc de diàlegs que esta­blia amb els seus músics i els espec­ta­dors –real­ment allar­gas­sats– van fer sal­tar l'irres­pectuós de torn –en altres ambi­ents direc­ta­ment el qua­li­fi­caríem d'ener­gu­men–, que en un anglès ente­ne­dor va escri­das­sar-lo que “callés i toqués més”. Un moment de fricció que va desem­bo­car en un pre­ci­pici de peces més cur­tes, per aca­bar en un tres i no res amb When the Saints go marc­hing in. I el con­cert va cloure amb l'habi­tual repar­ti­ment de pues de gui­tarra entre els incon­di­ci­o­nals com aquell qui repar­teix cara­mels a la sor­tida de l'escola. Pot­ser esperàvem més, però la majo­ria de pre­sents vam tenir clar que la d'aque­lla nit va ser una actu­ació única.