‘Indies' al poder

Recordo als anys de trànsit dels 80 als 90 que els grups inde­pen­dents van pujar al cap­da­munt de les llis­tes. Va ser l'esclat de Nir­vana, i amb ells tot el grunge de Pearl Jam, Sound­gar­den, els segells petits de Seattle. Un so fosc, rebel i amb acti­tud estava de moda als Estats Units i les dis­cogràfiques alter­na­ti­ves des­co­brien tro­ba­lles que es con­ver­tien en boom fàcil­ment. A Gran Bre­ta­nya, pas­sava tres quarts del mateix: Oasis, Blur, Suede, Radi­o­head, Super­grass... Tots ells van fer com­pa­ti­ble la bona música amb ocu­par els pri­mers llocs del top super­ven­des. A Espa­nya es va reflec­tir amb Los Pla­ne­tas. I les mul­ti­na­ci­o­nals es van anar apo­de­rant de tots aquests grups i van esprémer la moda fins que al final l'inde­pen­dent era comer­cial. I punt.

La demo­cra­tit­zació musi­cal d'inter­net ha pro­vo­cat un feno­men simi­lar. Vetusta Morla, Rus­sian Red o Manel estan entre els més venuts de l'any. Els melòmans hauríem de pen­sar que estem d'enho­ra­bona. Però pot­ser cal­dria ana­lit­zar les dades tenint en compte més fac­tors com que avui dia amb molts menys exem­plars venuts s'arriba al top ten. Ven­dre molt no sig­ni­fica ser el més popu­lar. Fa 15 anys, estant entre els deu pri­mers de ven­des, les cançons li sona­ven a la veïna de 60 anys, i ara no. També hauríem de valo­rar els pac­tes que els grups fan amb les mul­ti­na­ci­o­nals. Per exem­ple, con­trac­tes a par­tir de 10.000 còpies venu­des. O con­trac­tes amb mul­ti­na­ci­o­nals de cer­ve­ses. És això ser inde­pen­dent?

No dubto que quan van néixer, i fins i tot ara en el seu ànim, els indies que tri­om­fa­ven tenien un cert espe­rit inde­pen­dent, però la manera de ven­dre's mai ho és, ben bé. I estic con­vençut que el mains­tream tor­narà a fago­ci­tar un cop més el rock alter­na­tiu, com va pas­sar als 90. En el fons, és el mateix dilema de sem­pre: diners i como­di­tat, o inte­gri­tat vital.