Un comiat feliç

Hi ha dos moments clau en la llarga tra­jectòria de Miguel Ríos (Gra­nada, 1944): l'èxit inter­na­ci­o­nal del seu Himno a la alegría, en què Waldo de los Ríos va rein­ter­pre­tar per a ell la novena de Beet­ho­ven, i el resul­tat van ser set mili­ons de dis­cos venuts a tot el món, el 1970; i la gran reper­cussió que va tenir el seu doble elapé en directe Rock and Ríos (1982), que encara avui dia deu ser un dels dis­cos espa­nyols més venuts de la història. En la seva gira de comiat dels esce­na­ris, que dime­cres va pas­sar pel Fes­ti­val Jar­dins de Cap Roig com a penúltima parada a l'Estat espa­nyol, Miguel Ríos ha uti­lit­zat sàvia­ment aques­tes dues peces clau: amb l'Himno a la alegría va ofe­rir una clo­enda real­ment intensa per a un con­cert que els assis­tents difícil­ment obli­da­ran. Entre el públic, hi havia un bon gra­pat de mili­tants de la vella guàrdia de Ríos, que, abans que comencés ni tan sols a insi­nuar que can­ta­ria l'himne en qüestió, ja l'esta­ven can­tant ells. No és cla­ri­vidència: són coses de les xar­xes soci­als i d'un reper­tori que gai­rebé no ha variat des que va començar la gira Bye bye Ríos / Rock hasta el final.

I res­pecte a Rock and Ríos, Miguel Ríos fins i tot recu­pera en els bisos tres de les ver­si­ons de clàssics del rock en espa­nyol que ocu­pa­ven l'última cara d'aquell doble històric: Sábado a la noche, de Moris, Mueve tus cade­ras, de Bur­ning, i Mane­ras de vivir, de Leño.

Amb una impo­nent banda de set músics, amb dos gui­tar­ris­tes, baix, bate­ria, teclats, trom­peta i saxòfon, Miguel Ríos va començar el con­cert amb con­tundència i un dels seus èxits més recents, Memo­rias de la car­re­tera, i després ja van arri­bar Bien­ve­ni­dos, Gene­ración límite, Anti­nu­clear i Nueva ola, gai­rebé sense inter­rup­ci­ons, de manera que aquells que van arri­bar tard al con­cert es van haver d'espe­rar en un late­ral fins que va arri­bar aquesta pri­mera pausa pròpia­ment dita. I aquí va començar la conya mari­nera de Ríos: que si aquest fes­ti­val tan ele­gant era com l'òpera i que, si ho hagués sabut, hau­ria parat abans perquè la gent pogués seure en les seves loca­li­tats de 90 euros. El tema del preu de les entra­des i del dis­tin­git públic de Cap Roig li va donar força joc i, tot i que va remar­car que no havia vin­gut a “esta­blir la lluita de clas­ses”, va citar Len­non quan va dir: “Les senyo­res que por­tin joies, que les facin drin­gar.” Més dur es va posar quan, per intro­duir No estás sola, va acon­se­llar als mal­trac­ta­dors que pri­mer assas­si­nen la seva pare­lla i després se suïciden, que comen­cin per suïcidar-se.

Després d'una vin­tena de temes, els últims dels quals van ser els retro­fu­tu­ris­tes Sueño espa­cial i Año 2000 i l'apro­piat El rock de una noche de verano, Ríos va mos­trar la seva cara més inti­mista en la pri­mera tanda de bisos amb la intensa Todo a pulmón, només amb piano i veu, i dos clàssics sem­pre efec­tius: El blues del autobús i Santa Lucía. Miguel Ríos va venir per aco­mi­a­dar-se de la millor manera pos­si­ble, en plena forma i amb un reper­tori real­ment incon­tes­ta­ble. Fins aviat.