cultura

Amèric: no tot és estètica

El cantautor valencià obre avui el cicle de cançó de Camallera

“No he tin­gut mai l'avi­desa d'edi­tar per edi­tar, de treure un disc a l'any. També és cert que jo m'he acos­tu­mat a tre­ba­llar amb un pres­su­post digne i uns paràmetres de qua­li­tat mínims, i no m'ha ani­mat gaire la posició actual de la indústria dis­cogràfica. En tot cas, jo he fet sem­pre el que la natu­ra­li­tat m'ha dic­tat. Em pre­o­cu­pa­ria més dei­xar d'actuar, i això no ha pas­sat mai, tot i els dal­ta­bai­xos nor­mals en aquest ofici, que al País Valencià són encara molt més habi­tu­als.” Així és com explica Joan Amèric (Alzira, Ribera Alta, 1964) que hagi pas­sat més d'una dècada des de la publi­cació del seu últim disc, Obert (2000). Això no vol dir que la seva car­rera esti­gui atu­rada. Avui mateix, el can­tau­tor valencià ofe­rirà el pri­mer con­cert del cicle Al ves­pre, cançó d'autor, que tindrà lloc al llarg de tota la set­mana a la plaça de l'Església de Cama­llera (22.00 h, 3 euros), on també actu­a­ran en els dies suc­ces­sius Enric Hernàez, el duet for­mat per Ester For­mosa i Adolfo Osta, Miquel Pujadó, Pau Ala­ba­jos i Dani Flaco. És la ter­cera edició d'aquest cicle d'estiu orga­nit­zat pel direc­tor del fes­ti­val Bar­na­sants, Pere Camps. De fet, Joan Amèric va cloure el 14 d'abril, a L'Audi­tori de Bar­ce­lona, l'última edició del Bar­na­sants, amb un con­cert que es va gra­var per ser edi­tat en disc pròxima­ment. “Encara no té data d'edició. Tot just estem ara en la fase d'escol­tar la gra­vació en detall, però la idea és pre­sen­tar el disc en el pròxim Bar­na­sants.”

Avui, a Cama­llera, Joan Amèric pre­sen­tarà algu­nes de les seves noves com­po­si­ci­ons, com ara Perquè sóc poble i Defensa del som­riure, cançons en què mani­festa un bon equi­li­bri entre estètica i com­promís. “Jo no podria fer una cançó de pro­testa orto­doxa: això per a mi és impos­si­ble. Però no puc viure d'esquena a la rea­li­tat del meu país, on es per­se­gueix la meva llen­gua i la meva cul­tura. Al País Valencià es pro­du­eix diària­ment una per­se­cució furi­bunda con­tra la iden­ti­tat d'un poble, i aquesta situ­ació m'ha fet més cru a l'hora d'escriure cançons.”

El sur­re­a­lisme valencià

Com a exem­ple de la com­plexa situ­ació soci­o­lingüística i política del País Valencià, Joan Amèric es refe­reix al pro­grama musi­cal En clau de nou, de Canal 9: “En rea­li­tat, el títol del pro­grama és l'única cosa que hi ha en català, pot­ser per dis­si­mu­lar, perquè tots els artis­tes que hi actuen tenen en comú dues coses: que són des­co­ne­guts i que no can­ten en català. El poble valencià parla i canta en català, però vota en espa­nyol. Això em sug­ge­reix una imatge sur­re­a­lista: veig els néts de Kunta Kinte aplau­dint amb entu­si­asme en un míting del Ku Klux Klan. Una bar­ba­ri­tat.”

Joan Amèric, que el 1987 va gua­nyar el 10è Con­curs de Cançó de Salitja, està con­tent d'actuar avui per pri­mera vegada a Cama­llera, un poble petit però molt dinàmic que ha sabut donar nous usos al seu patri­moni arqui­tectònic, com en el cas de l'antic cinema Sonora. “Són ges­tos que em donen espe­rança, perquè jo visc en un lloc on es volen car­re­gar un barri històric com el Caba­nyal per fer-hi habi­tat­ges des d'on poder veure millor la fórmula 1.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.