Achúcarro i Beethoven

Fa vint anys, o més, que cada estiu vaig a escol­tar Joaquín Achúcarro en els con­certs del Fes­ti­val Inter­na­ci­o­nal de Tor­ro­e­lla de Montgrí. I sem­pre, cada any, en aquesta festa que és cada un dels seus con­certs, recordo la pri­mera vegada que el vaig sen­tir exe­cu­tar –en una sessió de música a l'ate­neu de San­ta­der– la Tocata, ada­gio i fuga en do major de Johann Sebas­tian Bach. Gai­rebé conei­xia ales­ho­res el que aca­ba­ria sent el meu com­po­si­tor pre­fe­rit (conèixer bé la seva música és una tasca ina­ca­ba­ble, una tasca de tota una vida), però la seva música és la veri­ta­ble música, aque­lla expressió ines­go­ta­ble de vida, d'amor, d'ele­vació intel·lec­tual necessària per dedi­car-se, com faig jo, a l'art de la música. Dec, doncs, a Achúcarro –i a aquell moment memo­ra­ble– l'experiència de passió per la vida ele­vada al nivell de creença quasi sagrada. Una vegada més, en el con­cert d'ahir a la nit, vaig reviure aquell memo­ra­ble con­cert, per mi. Però aquesta vegada, jun­ta­ment amb Bach, hi havia una altra de les obres que segons el meu conei­xe­ment musi­cal (millor dit, el meu amor per la música), forma part de la meva ico­no­gra­fia: la segona de les tres últi­mes sona­tes de Beet­ho­ven. Tant Bach com Beet­ho­ven, exi­gei­xen uns conei­xe­ments no només tècnics sinó sobre­tot humans, que difícil­ment arri­ben a tro­bar-se, fins i tot si és –com la meva– una vida llarga i renyida. Al cos­tat d'aques­tes obres, les altres del pro­grama, com eren les tres de Franz Liszt, que­da­ven peti­tes, mal­grat ser d'una bellesa indub­ta­ble. En escol­tar els Fune­rals que aquest autor va fer, pot­ser en memòria de la seva mare, resul­ta­ven tea­trals i una mica ampul·losos, no pas per la fac­tura, per­fecta, com sem­pre són les inter­pre­ta­ci­ons d'aquest gran músic que va ser l'autor hon­garès, sinó per la tea­tra­li­tat. Es tro­bava a fal­tar la sen­zi­llesa divina de Bach o la bellesa tràgica, pode­rosa com un crit de pro­testa al cel, una impre­cació i alhora demos­tració amo­rosa a la huma­ni­tat, que es res­pira en la música del colós de Bonn i que no arros­sega fins al cim de la tragèdia que l'home suporta, més aviat mala­ment, davant la seva des­a­pa­rició ine­vi­ta­ble, davant la mort, i no només la seva, sinó també la dels altres, ja que la mort d'ells la vam viure els que que­dem espe­rant la nos­tra.