Energia primitiva

Jeff Ballard és un d'aquests explo­ra­dors del ritme capaç d'hip­no­tit­zar audi­to­ris amb un pal picant una llauna. Bate­ria de mil recur­sos, és el motor dièsel amb el qual Brad Mehl­dau va subs­ti­tuir el de tur­boin­jecció de Jordi Rossy. Les seves baque­tes, però, també tenen vida pròpia, i de tant en tant bus­quen l'aliança d'altres pri­me­res espa­ses per espla­iar-se al seu gust sense més raves ni requi­sits que el pur plaer de dei­xar-se anar. Aquesta vegada ha tro­bat la com­pli­ci­tat del gui­tar­rista africà Lio­nel Loueke i el saxo­fo­nista porto-riqueny Miguel Zenón. Un trio de luxe que va uti­lit­zar el Jam­bo­ree com a esce­nari on començar a rodar la seva aven­tura.

I pel que es va veure –i sen­tir– en la segona actu­ació de dis­sabte, es reco­mana als assis­tents que es cor­din els cin­tu­rons i s'aga­fin bé a la cadira davant la sotra­gada d'inten­si­tat i emoció que els espera. Fent ser­vir una bate­ria mixta, mei­tat jazzística mei­tat afri­cana, Ballard es va des­co­brir com un dels músics més orgànics i essen­ci­als que es poden tro­bar avui en aquest pla­neta sin­te­tit­zat. La força, la con­vicció i l'atrac­tiu de la seva pro­posta rauen en la descàrrega d'ener­gia pri­mi­tiva que el músic aboca al damunt dels cui­ros, els esque­llots i altres superfícies de per­cussió. Una ener­gia que retorna el jazz a l'estètica tri­bal de la jun­gla urbana i que espe­rona que un esti­lista de les cor­des com Loueke es con­cen­tri en les notes pre­ci­ses i que la bufera cari­be­nya de Zenón aporti la seva cali­desa. Un com­bi­nat de peces pròpies amb vibrants adap­ta­ci­ons de clàssics com ara Blue in green i d'autors tan diver­gents com el grup Que­ens of the Stone Age i The­lo­ni­ous Monk van rubri­car una sessió des­co­mu­nal.