cultura

Quadern de cinema

‘El árbol de la vida' és l'esdeveniment cinematogràfic de principi de curs: un treball de vocació totalitzadora que trenca les convencions narratives

Malick i el misteri

No és una pel·lícula, sinó una experiència, amb capes de lectura en espera de ser interpretades

A Las másca­ras de los Illu­mi­nati (1981), novel·la de l'hete­ro­dox Robert Anton Wil­son, Albert Ein­stein i James Joyce for­ma­ven una insòlita pare­lla d'inves­ti­ga­dors dins d'una trama que els por­tava a conèixer Ales­teir Crow­ley. Al final, Crow­ley, la gran bèstia, induïa Joyce i Ein­stein dins d'un trànsit místic que els feia intuir el sen­tit de la vida. Després de l'experiència, Ein­stein for­mu­lava la teo­ria de la rela­ti­vi­tat i Joyce era col­pe­jat per l'epi­fa­nia del monòleg inte­rior.

Wil­son, un senyor que tenia el ferm propòsit de con­ver­tir tota la huma­ni­tat a l'agnos­ti­cisme –un agnos­ti­cisme, pun­tu­a­lit­zava, no religiós, sinó total: no envers la idea de Déu, sinó entès com a mirada sobre el con­junt de l'existència–, iro­nit­zava sobre tot intent humà de des­xi­frar el mis­teri. El moment de gran reve­lació climàtica s'aca­bava con­cre­tant en dues cer­te­ses, que eren, més aviat, incer­te­ses: tot és rela­tiu i el pen­sa­ment (i pot­ser l'ànima) és llen­guatge. Al mateix temps, les il·lumi­na­ci­ons de Joyce i Ein­stein són dues de les apor­ta­ci­ons més revo­lu­cionàries del segle XX a la història de les idees. Enfron­tant-se al con­cepte de trans­cendència, l'insubmís i des­cre­gut Wil­son tro­bava una força acla­pa­ra­dora en dues for­mu­la­ci­ons teòriques que posa­ven l'accent en l'ésser humà i la seva expressió (Joyce) i en la natu­ra­lesa líquida i anti­dogmàtica de la rea­li­tat (Ein­stein).

Pot­ser no es podria con­ce­bre algú més allu­nyat de Robert Anton Wil­son que Ter­rence Malick: en con­tra­po­sició a l'humor escèptic d'un, s'alça la fe cir­cums­pecta de l'altre. El con­trast seria més vio­lent si poséssim Las másca­ras de los Illu­mi­nati al cos­tat d'El árbol de la vida: una novel·la que no tenia por d'into­xi­car-se de subgènere i una pel·lícula que, com indica Car­los F. Here­dero a l'edi­to­rial de l'últim Cahi­ers, podria ser la quinta essència del que Manny Far­ber ano­me­nava art ele­fant blanc. El més curiós és que, des de dues posi­ci­ons antagòniques, tant Robert Anton Wil­son com Ter­rence Malick sem­bla que hagin tro­bat el sen­tit últim de tot a peu pla: en una con­dició humana vul­ne­ra­ble i feble, però dotada de la capa­ci­tat d'invenció, gene­ro­si­tat i dubte que la fa espec­ta­dora lúcida d'un mis­teri que és el mateix tei­xit de la rea­li­tat.

S'ha defi­nit El árbol de la vida com un poema, però jo la veig més sem­blant a una oració: una oració funerària, que neix en el dolor (la mort d'un fill), tran­sita per la ràbia i la impotència del cre­ient que es rebel·la con­tra el silenci de Déu, i cul­mina en un clímax amb certs res­sons estètics d'un cinema de secta, però que pot­ser arriba a una veri­tat essen­cial: l'assumpció que l'amor –rebre'l, però, sobre­tot, entre­gar-lo– és l'únic ins­tru­ment per tra­ves­sar l'enigma que ano­me­nem existència.

Una experiència

Pot sem­blar un tòpic, però en aquest cas no ho és: El árbol de la vida no és una pel·lícula, sinó una experiència, amb capes de lec­tura en espera de ser inter­pre­ta­des –la repro­ducció a escala de la cos­mo­lo­gia cris­ti­ana que és la família: amb la gràcia encar­nada en la mare, i el pare com a ressò de la bru­ta­li­tat patri­ar­cal del Déu de l'Antic Tes­ta­ment–, i un llen­guatge lliure, apa­rent­ment anar­ra­tiu que, de fet, es podria con­si­de­rar una orto­gra­fia rela­ti­vista, i que acaba sent la manera idònia per reviure la sen­sació de la remi­niscència infan­til: aque­lla imatge que es va gra­var amb ferro roent a la nos­tra memòria, però el sen­tit de la qual mai no vam arri­bar a com­pren­dre. La remi­niscència és, de fet, el símbol per­fecte de la situ­ació de l'ésser humà davant del mis­teri: la nos­tra mirada és la del nen espan­tat pel pri­mer atac epilèptic que veu al car­rer de reüll, sense saber què és el que li passa exac­ta­ment a aquell senyor que jeu a terra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
El árbol de la vida

«El árbol de la vida»

Gènere: Drama
Direcció: Terrence Malick.
Intèrprets: Brad Pitt, Sean Penn.
Valoració crítica: [ep] [ep] [ep] [eb]

Publicat a