Bigotis mustis

La insa­tis­facció difusa que va pro­vo­car Jo, Dalí té unes cau­ses no fàcils d'esca­tir. Fins a quin punt el pro­blema rau en l'obra en si o en la plas­mació pràctica? Un pecat ori­gi­nal és el lli­bret de Jaime Salom. Més enllà de l'exac­ti­tud o no dels fets que explica, el text és dis­cur­siu en excés, i si la pri­mera part vol abraçar massa coses, amb esce­nes cur­tes que impo­sen un ritme entre­ta­llat i per­so­nat­ges anecdòtics (Lorca, Buñuel) que no res­po­nen a cap neces­si­tat dramàtica, la segona, en apa­rença més colo­rista i con­cen­trada, dege­nera en una con­fron­tació entre Dalí i Gala digna d'un serial de ter­cera.

La posada en escena de Xavier Albertí va llui­tar sense èxit con­tra les dimen­si­ons de l'esce­nari, però una cosa és la sen­sació de bui­dor i fos­cor gene­ral, i una altra aban­do­nar a la seva sort tot aquell que no fos un dels pro­ta­go­nis­tes.

Miquel Ortega només va poder extreure un so opac de l'orques­tra, per no dir res d'un cor de res­posta boi­rosa. Va afec­tar això l'impacte de la música de Ben­gue­rel? És pos­si­ble, perquè l'interès de la par­ti­tura rau més en el fos­sat, amb una efer­ves­cent escrip­tura per a per­cussió, que no pas en unes línies vocals sense relleu. Sort que un incan­sa­ble Joan Martín-Royo i Marisa Mar­tins (fantàstica en l'escena de la mort) van fer de Dalí i Gala dues figu­res de carn i ossos, inten­ses en les seves pas­si­ons i els seus odis, mal­grat una pro­jecció limi­tada, sobre­tot al cos­tat d'un per­cus­sor Antoni Comas.

El pit­jor de tot ple­gat, tan­ma­teix, era la sen­sació que el Liceu pre­sen­tava Jo, Dalí no per con­vicció sinó per obli­gació, que és la millor manera d'enter­rar en vida una obra.