Un realisme de l'absurd

És 30 minu­tos o menos una pel·lícula que fil­ma­ria Hitch­cock si fes cinema avui? No és una pre­gunta insen­sata, sobre­tot des del moment que el film de Ruben Fleisc­her es pot defi­nir com una comèdia de sus­pens en què dues per­so­nes nor­mals es veuen embo­li­ca­des en una intriga que les sobre­passa, i que té a veure amb l'ambició i els diners. Un repar­ti­dor de piz­zes i el seu amic són esco­llits pel fill d'un mili­o­nari i el seu col·lega per tal que atra­quin un banc, sota amenaça de mort immi­nent mit­jançant la con­versió del piz­zer en una bomba humana. Però aquí l'acció importa tant com la relació entre els per­so­nat­ges, fra­cas­sats i imma­durs, i és en aquest punt on entren en acció els ele­ments de comèdia gam­berra que fan del film un objecte real­ment curiós. També es pot mirar a l'inrevés: la intriga, cada cop més desen­fre­nada, s'infil­tra en la comèdia per fer-la esde­ve­nir una altra cosa.

Aquesta és una tècnica que Fleisc­her ja va uti­lit­zar a Ben­vin­guts a Zom­bi­e­land, també amb Jesse Eisen­berg, que sem­bla que s'ha con­ver­tit en el seu actor fetitxe. I els resul­tats són prou suco­sos per fer de 30 minu­tos o menos una pel·lícula molt més atrac­tiva del que podria sem­blar a pri­mera vista. D'una banda, la visió de la vida ame­ri­cana que pro­posa no està pre­ci­sa­ment plena de gla­mur, ni l'acció resulta gens sofis­ti­cada, ni els per­so­nat­ges des­per­ten espe­ci­als sim­pa­ties. D'una altra, la con­cisió i el rebuig de qual­se­vol tipus de retòrica (inclo­ent-hi l'elecció d'esce­na­ris més aviat llet­jos i degra­dats) fan del film una pro­posta humil, que cau simpàtica per la seva manca de pre­ten­si­ons, trans­for­mada en una anàlisi inu­sual del capi­ta­lisme i les seves tram­pes.