Vampir contra zombi

Era un metge amb pres­tigi. Sol·lici­tat, reco­ne­gut i amb un sou com Déu mana. Hagués pogut pas­sar a la història com un pro­fes­si­o­nal admi­rat que ha donat peti­tes i grans ale­gries a la gent rica i pobra, més o menys anònima. Un repar­ti­dor d'ale­gries i ser­vi­dor dels paci­ents que pre­ci­sen ajuda per supor­tar el dolor. En defi­ni­tiva, una per­sona tan necessària com les altres perquè el món, dia a dia, sigui una mica millor.

Però va caure en desgràcia. Un dia va accep­tar la feina que li havia de solu­ci­o­nar les seves ambi­ci­ons econòmiques de per vida: tenir cura de les angoi­xes, mal­de­caps, addic­ci­ons i estres­sos d'una de les per­so­nes més malal­tes del pla­neta, Mic­hael Jack­son. Era un repte. Una autèntica lluita. O un impos­si­ble, una inu­ti­li­tat. Si això ho sabia des del començament o no, és cosa seva. I si va ultra­pas­sar les inten­ci­ons lucra­ti­ves per sobre de les sanitàries, també.

En tot cas, la justícia ha dic­tat que és el dolent. Ara ja no és un metge amb pres­tigi. Ara ha pas­sat a la història amb majúscu­les per haver estat l'homi­cida invo­lun­tari de l'estre­lla del pop més gran que ha exis­tit després dels Beat­les i Elvis Pres­ley. I con­seqüent­ment la memòria popu­lar el con­ver­tirà en un per­so­natge fosc, con­dem­nat com el mise­ra­ble xuclòpter que va anar massa enllà per extor­si­o­nar el mite més famós fins a l'últim dòlar.

La pel·lícula es diu Vam­pir con­tra zombi. El doc­tor Con­rad Mur­ray és el vam­pir, el que xucla la sang al zombi, i Jack­son és el zombi. En tots els sen­tits. Un mons­tre a dalt i fora dels esce­na­ris. El zombi de Thri­ller i el ninot malaltís tenyit de blanc-i-negre que va ser acu­sat de pede­rasta. El mateix que va escriure pàgines d'or al cos­tat dels grans del rock, i el que ara com­par­teix apa­ra­dor de dis­fres­ses de Halloween al cos­tat de Frankens­tein i el comte Dràcula.