Un punt de trobada

Dues veus enlai­rant-se amb lli­ber­tat, ondu­lants i aca­ro­na­do­res en les seves alter­nan­ces i res­pos­tes; una per­ta­nyent a un can­tant de Tur­quia, l'altra d'Israel. Va ser un moment breu, la intro­ducció de la pro­pina, però repre­sen­ta­tiu del que va ser el pri­mer con­cert de la tem­po­rada d'El so ori­gi­nal a L'Audi­tori (la tar­dana pre­sen­tació del cicle explica la menor assistència de públic res­pecte a altres oca­si­ons?).

Si la música és diàleg, pocs con­ver­sa­dors hi ha tan con­vençuts i eloqüents com Jordi Savall, qui, un cop més, va pro­pi­ciar un punt de tro­bada entre intèrprets de tra­di­ci­ons veïnes com a retrat d'una ciu­tat que també va esde­ve­nir lloc de con­fluència de cul­tu­res diver­ses. Istan­bul. La sublim porta: la cort i les diàspo­res ofe­ria un pas­seig musi­cal per aquest imperi Otomà que, com el seu hereu actual, fas­cina i repel·leix, atrau i ate­mo­reix el nos­tre Occi­dent des­con­cer­tat.

El grup mul­ti­na­ci­o­nal de Savall va ser reforçat per músics d'Armènia i Tur­quia, així com per les veus de l'isra­elià Lior Elma­leh i el turc Gürsoy Dinçer, més vellu­tat aquell, més llu­minós aquest, ambdós excel·lents amb el seu cant sinuós i melismàtic, si bé l'ampli­fi­cació cre­ava un ambi­ent massa arti­ficiós. Les intro­duc­ci­ons als frag­ments ins­tru­men­tals per­me­tien als solis­tes des­ple­gar la seva inven­tiva abans d'ata­car dan­ses més colo­ris­tes i ani­ma­des. Va ser, però, casu­a­li­tat, que els moments més com­mo­ve­dors, per la seva nota­ble depu­ració, fos­sin les peces tra­di­ci­o­nals d'Armènia, país prou mal­trac­tat per la història? Tot i que opi­na­ble, la inclusió d'enre­gis­tra­ments de Mont­ser­rat Figue­ras va ser un just i com­pren­si­ble home­natge a la des­a­pa­re­guda soprano.