Grans Waterboys

Ningú aca­bava de tenir massa clar quin seria l'estat de forma amb què The Water­boys com­pa­rei­xe­rien diu­menge al Coli­seum de Bar­ce­lona, ja que el recor­re­gut dis­cogràfic del grup en els dar­rers vint anys ha estat exa­ge­ra­da­ment erràtic, i l'últim con­cert a Bar­ce­lona de l'escocès Mike Scott –l'únic músic que ha for­mat part de les múlti­ples reen­car­na­ci­ons de la banda–, l'any 2003, ni tan sols es va arri­bar a cele­brar perquè a ultimíssima hora el can­tant va al·legar que el local on havia d'actuar sem­blava “un prostíbul”.

Un enco­mi­a­ble últim disc basat en la poe­sia del poeta irlandès William But­ler Yeats i la rein­cor­po­ració en el grup de Steve Wick­ham, que amb el seu violí, fa vint-i-cinc anys, va rein­ven­tar els Water­boys fins a por­tar-los al seu moment de màxima excel­si­tud, feien man­te­nir, però, unes espe­ran­ces que final­ment es van com­plir: el con­cert no va tenir ni una bai­xada de tensió en les gai­rebé dues hores i quart que va durar, i The Water­boys, davant d'un públic que va començar el con­cert cor­rec­ta­ment asse­gut a les buta­ques i al final va aca­bar ballant pas­sos cel­tes en una encesa Fis­her­man's blues, van fer bri­llar cadas­cuna de les face­tes que han mos­trat en els seus més de trenta anys de tra­jectòria. Wick­ham i Scott van com­par­tir uns duos folkie a The Rag­gle Tag­gle Gypsy i A man is in love que agi­ta­rien qual­se­vol pub d'Irlanda; la banda al com­plet –aug­men­tada amb els teclats de James Hallawell, la bate­ria de Ralph Sal­mins i el baix de Marc Arci­ero– va aixe­car murs d'una con­sistència sònica incom­men­su­ra­ble a The Whole of the Moon –un dels seus grans èxits, arren­cat a des­con­cer­tant ritme de reg­gae– i The Pan Wit­hin. Scott, al piano, va donar la volta a cançons de quan la música tra­di­ci­o­nal no havia pene­trat encara en el grup, com a A girl called Johnny –ins­pi­rada, diuen, en Patti Smith–, del seu debut.

Poètics expan­sius, sal­vat­ges i con­ven­cent-se –con­ven­cent-nos– que allò no era un con­cert més d'una gira sinó una vet­llada espe­cial. Uns Water­boys, en resum, magnífics. “M'encanta el Coli­seum –va dir fins i tot Scott–; un tea­tre preciós.”