Paisatge mític

Es pro­du­ei­xen molt de tard en tard, en el clima tea­tral o lite­rari, esclats ima­gi­na­tius res­plen­dents, casos de gran­desa emo­ci­o­nal que ser­vei­xen d'ali­ment a mol­tes gene­ra­ci­ons. Són aquests cre­a­dors d'uni­ver­sos par­ti­cu­lars i exu­be­rants, que es bas­ten amb una honesta com­po­sició rea­lit­zada amb talent. No els cal fer tom­ba­re­lles excèntri­ques. Penso en Jesús Mont­cada i la vida per­du­ra­ble dels seus lli­bres, en la mera­ve­llosa cos­mo­visió que repre­senta la per­so­na­li­tat d'un poble sota les aigües fran­quis­tes. Tan­ma­teix, en tot mun­tatge tea­tral, per bri­llant que sigui, no sem­pre hi sor­geix aquell doll espe­cial que tra­vessa i dife­ren­cia, que marca la per­so­na­li­tat de l'espec­ta­dor amb un batec defi­ni­tiu. Aquesta línia que tras­passa la pre­cisió for­mal, capaç de dei­xar empremta, té a veure amb la sen­si­bi­li­tat. Si heu vist un espec­ta­cle com La mel, de Xicu Masó, sabreu de què parlo.

Mequi­nensa és un home­natge tea­tral a la nar­ra­tiva com­pleta de Jesús Mont­cada, el pas viu que recorre les entra­nyes d'un pai­satge mític molt sin­gu­lar, ple d'un diver­tidíssim col·lec­tiu humà que des­borda sor­ne­gue­ria i per­so­na­li­tat. Des­fi­len per aquest ter­ri­tori fan­tas­magòric un munt de per­so­nat­ges que ens lli­guen a un temps i a una vila sol­cada per rius i mun­ta­nyes tor­ra­des, defi­ni­ti­va­ment negada per la rancúnia fran­quista: Esta­nis­lau Cor­bera, l'amo del cafè del Moll, el patró remu­gant de llaüt Nel­son, l'ingenu Alfons Gar­ri­gues, antic bar­quer, Car­lota de Tor­res i la ser­venta Car­mela, l'espe­rit del lle­gen­dari Arquímedes Quin­tana, Leu­co­frina, major­doma del mossèn, Madam­fransuà, la reina de la nit i fabu­losa estre­lla eròtica de l'Edèn, i l'anci­ana Penèlope, aquí recon­ver­tida en la joven­tut més dinàmica. Per­so­nat­ges que fines­tre­gen a través de Mallol Font­calda, secre­tari del jut­jat, pas­se­rell vin­gut de Bar­ce­lona, per anar des­co­brint la història d'aquest reducte del català oral de la Franja ano­me­nat Mequi­nensa, poble de miners, cau de rojos anti­cle­ri­cals, també d'algun fatxa repre­sen­ta­tiu, ferotge esce­nari de la Bata­lla de l'Ebre i de la lluita èpica con­tra els ele­ments. La de Xicu Masó és una mirada irònica, diver­tida, xopada de melan­gia –pot­ser perquè devem al pas del temps l'ànsia de l'ànima–, i d'una poètica reten­tiva inhe­rent a la pèrdua d'un món i una manera de viure irre­cu­pe­ra­bles. Peti­tes esce­nes quo­ti­di­a­nes, aco­lo­ri­des per l'humor escla­tant de l'anècdota, que són autènti­ques esclet­xes de psi­co­lo­gia real.

Espec­ta­cle bri­llant, llen­guatge deliciós, amb una direcció habilíssima, capaç de rete­nir sobre la tela esce­nogràfica les sub­tils trans­parències d'una atmos­fera bella i plu­ral, des­til·lant aquesta cosa sen­sa­ci­o­nal que és la vida. La dra­matúrgia és com­plexa, excel·lent, pateix una mica en algu­nes esce­nes, on pot­ser cal­dria reta­llar un pic i rodar amb una punta més de ritme. El con­junt acto­ral és de pri­mera, s'hi nota la impli­cació, l'amor i l'entu­si­asme per aquest autor memo­ra­ble. Tan­ma­teix, vol­dria des­ta­car Míriam Ala­many, el millor tre­ball que li he vist mai, sen­sa­ci­o­nal. L'espai esce­nogràfic és sen­zill, amb pocs ele­ments, però d'un sim­bo­lisme lite­rari refe­ren­cial per­fecte, a collibè d'una evo­ca­dora llum, d'aires espec­trals, com la d'un temps suspès per la memòria.