cultura

Crítica

música

La màgia oculta

Vagi per enda­vant la feli­ci­tació més sin­cera a la pro­duc­tora Bank­rob­ber i a la seva excel·lent escu­de­ria d'artis­tes per rei­vin­di­car con­tem­po­rani la figura de l'escrip­tor Pere Cal­ders des del pop. En el cen­te­nari del seu nai­xe­ment, la ini­ci­a­tiva de mun­tar un espec­ta­cle en què 11 autors trans­for­men en cançó l'essència dels seus con­tes i nar­ra­ci­ons suposa un esti­mu­lant exer­cici de recre­ació i la recu­pe­ració d'una manera de fer on els dife­rents aflu­ents de l'escena cul­tu­ral com­par­tei­xen un mateix uni­vers i esde­ve­nen un magma com­pacte de pri­mera referència. Més enllà del festí lite­rari que conté l'obra de Cal­ders, les seves històries i el seu món tenen la facul­tat de tras­pas­sar el paper i con­ver­tir-se en motor d'ins­pi­ració d'altres artis­tes en les més diver­ses dis­ci­pli­nes, tal com va demos­trar el pri­mer Dagoll Dagom quan va mun­tar als esce­na­ris la seva evo­ca­dora Anta­vi­ana.a finals dels 70. Sèries tele­vi­si­ves de culte com La dimensió des­co­ne­guda o cine­as­tes com Ste­ven Spi­el­berg o David Lynch de ben segur que hau­rien tro­bat un filó en la fan­ta­sia i la ima­gi­nació que impreg­nen les seves històries quo­ti­di­a­nes. Però men­tre aquí encara espe­rem el cine­asta que sàpiga treure pro­fit del botí que té al seu abast, hem d'agrair a la nova gene­ració del pop català que hagi donat aquest pri­mer pas.

El resul­tat de l'ope­ració, no obs­tant, exi­geix una posada a punt més ajus­tada perquè pugui trans­me­tre l'interès i la con­vicció que es mereix. Alguns de fàcil recon­ducció, com ara l'ampli­fi­cació exces­siva i la pla­nera posada en escena que en la sessió d'estrena va pro­pi­ciar que la màgia d'un nar­ra­dor ads­crit a la sub­ti­lesa i el detall quedés, en gran part, oculta. Però altres que plan­te­gen més difi­cul­tat com són l'escassa expres­si­vi­tat de la intèrpret Judit Ned­der­man –tan pode­rosa en la veu com limi­tada en els regis­tres vocals i inter­pre­ta­tius–i els alt i bai­xos d'un reper­tori on des­ta­quen molt per damunt de la resta les auto­ries de Ramon Faura –Le Petit Ramon–( Men­tre dorms) i Jaume Pla –Mazoni– (Puny), jun­ta­ment amb l'encert íntim i acústic del tema Hora en punt, de Maria Rodés. No era gens fàcil la feina de Genís Bou com a direc­tor i arran­ja­dor del mun­tatge, col·lec­tiu i és neces­sari ani­mar-lo a què acabi de rema­tar la seva meritòria feina. Convé fer espe­cial esment a l'excel·lent mun­tatge audi­o­vi­sual que ha rea­lit­zat Raúl Cue­vas a par­tir dels vídeos i les pel·lícules domèsti­ques del mateix Cal­ders i que inte­gra­des en cada cançó esde­ve­nen un dels prin­ci­pals atrac­tius d'aquesta enco­rat­ja­dora pro­ducció. Un ini­ci­a­tiva que hau­ria de ser un exem­ple a seguir, mal­grat que ins­ti­tu­ci­ons públi­ques com l'Audi­tori, que paguem tots, hagin deci­dit girar l'esquena a les músiques moder­nes i popu­lars en un exer­cici de dis­cri­mi­nació cul­tu­ral tan ver­gonyós com lamen­ta­ble i que, de ben segur, dona­ria munició per a un relat d'aquest mes­tre de la iro­nia i l'absurd quo­tidià que va ser Pere Cal­ders.

Cançons de la veritat oculta
L'Auditori (Barcelona), 4 de maig


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.