Crítica
música
La màgia oculta
Vagi per endavant la felicitació més sincera a la productora Bankrobber i a la seva excel·lent escuderia d'artistes per reivindicar contemporani la figura de l'escriptor Pere Calders des del pop. En el centenari del seu naixement, la iniciativa de muntar un espectacle en què 11 autors transformen en cançó l'essència dels seus contes i narracions suposa un estimulant exercici de recreació i la recuperació d'una manera de fer on els diferents afluents de l'escena cultural comparteixen un mateix univers i esdevenen un magma compacte de primera referència. Més enllà del festí literari que conté l'obra de Calders, les seves històries i el seu món tenen la facultat de traspassar el paper i convertir-se en motor d'inspiració d'altres artistes en les més diverses disciplines, tal com va demostrar el primer Dagoll Dagom quan va muntar als escenaris la seva evocadora Antaviana.a finals dels 70. Sèries televisives de culte com La dimensió desconeguda o cineastes com Steven Spielberg o David Lynch de ben segur que haurien trobat un filó en la fantasia i la imaginació que impregnen les seves històries quotidianes. Però mentre aquí encara esperem el cineasta que sàpiga treure profit del botí que té al seu abast, hem d'agrair a la nova generació del pop català que hagi donat aquest primer pas.
El resultat de l'operació, no obstant, exigeix una posada a punt més ajustada perquè pugui transmetre l'interès i la convicció que es mereix. Alguns de fàcil reconducció, com ara l'amplificació excessiva i la planera posada en escena que en la sessió d'estrena va propiciar que la màgia d'un narrador adscrit a la subtilesa i el detall quedés, en gran part, oculta. Però altres que plantegen més dificultat com són l'escassa expressivitat de la intèrpret Judit Nedderman –tan poderosa en la veu com limitada en els registres vocals i interpretatius–i els alt i baixos d'un repertori on destaquen molt per damunt de la resta les autories de Ramon Faura –Le Petit Ramon–( Mentre dorms) i Jaume Pla –Mazoni– (Puny), juntament amb l'encert íntim i acústic del tema Hora en punt, de Maria Rodés. No era gens fàcil la feina de Genís Bou com a director i arranjador del muntatge, col·lectiu i és necessari animar-lo a què acabi de rematar la seva meritòria feina. Convé fer especial esment a l'excel·lent muntatge audiovisual que ha realitzat Raúl Cuevas a partir dels vídeos i les pel·lícules domèstiques del mateix Calders i que integrades en cada cançó esdevenen un dels principals atractius d'aquesta encoratjadora producció. Un iniciativa que hauria de ser un exemple a seguir, malgrat que institucions públiques com l'Auditori, que paguem tots, hagin decidit girar l'esquena a les músiques modernes i populars en un exercici de discriminació cultural tan vergonyós com lamentable i que, de ben segur, donaria munició per a un relat d'aquest mestre de la ironia i l'absurd quotidià que va ser Pere Calders.
